dissabte, 22 de maig del 2010

poema Avui...


Avui el dia és clar
empolainat amb núvols de cotó,
esfilagarsats fils d'argent
van escampant-se
deixant passar la lluïssor del sol.
Però la mandra em fa presa
com pot ser que estigui així?
cansada, perduda, abocada a l'infinit.
Clamo al cel que em vingui la força
que s'obrin les portes del pensament
esquinçalls d'esperança
traspuen el firmament

divendres, 21 de maig del 2010

Exposició Maria-Mercè Marçal



Exposició Maria- Mercè Marçal


Un dia diferent, una tarda inoblidable, marcada per la sintonia , entre les persones i el acte que representava.
Una exposició insòlita caracteritzada per la conjunció de les diferents visions de l’art.
L’art de la plàstica on unes mans hàbils i creadores han donat forma a uns poemes magistrals d’una gran escriptora i poetessa Maria- Mercè Marçal.
14 poemes, 14 tapissos lluïen en força, la il·luminació els afavoria i embellia.14 artistes han ofert el seu art a la poesia.
Acompanyats per la veu dolça i harmoniosa de la rapsoda que ha anat esgranant les paraules del poemes,fent-hi una meravellosa i esplèndida interpretació.
El miratge que cada alumne ha sabut descriure donant palesa de l’entusiasme i el plaer en que han estat fets.
Al fons la tecnologia impera i mostra amb imatges la puresa del missatge.
Com acte final i innovador l’elaboració d’un petit llibre que amb uns trets
reduïts concretava amb subtilesa el treball.
Tapissos, poemes ,interpretació poètica, tecnologia, artesania,s’han posat d’acord i tots plegats coordinats I dirigits per uns mestres somniadors han aconseguit la màgia d’una tarda inesborrable que formarà part dels nostres records

diumenge, 25 d’abril del 2010

Videos "Nena" Maria-Mercè Marçal

Nena

Pujaré la tristesa dalt les golfes

amb la nina sense ulls el paraigua trencat,

el cartipàs vençut,tarlatana vella.

I baixaré les graus amb vestit d’alegria

que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques

Maria –Mercè Marçal

Aquest poema ple d’imatges optimistes i alliberadores, on l’acció de pujar a les golfes s’ identifica en el acte de sortir de la monotonia i de la tristesa. Pujar a dalt on tots els somnis són possibles, deixant-se impregnar per la màgia de la llum , el color i la fantasia .

Altres escriptors , Joan Vinyoli, Salvador Espriu, Pere Gimferer com la M.Mercè –Marçal, han emparat també les golfes descrivint metafòricament tot el simbolisme que acompanya aquest lloc on cadascú hi troba el que busca : alegria , amors , valentia recolliment...

Joan Vinyoli Joan Vinyoli i Pladevall neix a Barcelona el dia 3 de juliol de 1914-1984. Sembla que el cognom Vinyoli és d'origen italià (Vignoli) i que es transformà en Viñoli quan un dels avantpassats del poeta s'instal.là a Cuba. Posteriorment, i seguint les recomanacions de Carles Riba, Vinyoli adoptarà la grafia catalana a l'hora de signar els seus escrits.

Cants d'Abelone

Aquest matí m'he despertat flairosa

Com una mata d’espigol una estona

he trafeguejat pels racons foscos de la casa

deixant a lloc les coses de la nit.

He buscat pisa vella en golfes d’hombra

un collaret de gres o bé topazi

Joan Vinyoli .

En aquests poema el poeta hi troba el recolliment en la foscor de l'espai i la fantasia i alegria en els objectes senzills ;un collaret de gres o bé un topazi.

Salvador Espriu en "La pell del Brau" on realitza la fusió de dos pobles mítiques el poble d'Israel i Sepharad . El camí d'Israel , la casa del poema, les golfes closes d'aire i de llum caracteritzades per la fosca , andròmines , records d'infantesa , un vell braser d'aran . Imatges simbòliques que identifiquen la sort d'ambdós pobles . Andròmines , records d'infantesa, un vell braser d'aran espurnes que obriran el camí que esdevindra lliure i feliç.

Pere Gimferrer -1993 Tulipa Veneciana A les golfes la llum no s'enretira, s'arrapa als vidres la tulipa d'ira, la llum és un arquet de violí: en un incendi fet L'esperança no s'enretira s'arrapa als vidres (la llum) La casaca d'or atansa l'apoteosi del llumí la llibertat

Miguel López Crespí en el seu llibre el Cant de la Sibil·la. Homenatge a totes aquelles generacions que aixecaran les poderoses torres de la llibertat. Ens informa de les melodies trobades en un vell fonògraf perdut a les golfes.

Aquests senzills apunts volen testimoniar com aquests espai les "golfes" ha estat font d'inspiració per pensadors i poetes.

El poema de la Maria- Mercè Marçal obre les portes dels meus records i em porta a la infantesa...

Una porta de fusta envellida difícil d'obrir sempre encallada. M'hi atansava cautelosament, perquè no em sentissin, pujava l'escala, esglaons que grinyolaven; poc a poc anava ascendint fins que arribava a dalt

A les golfes hi havia dos compartiments molt diferenciats a banda i banda de l’escala ; a l’esquerra una penombra tènue,subtil envoltava dolçament l’espai on l’àvia guardava les confitures que ella curosament preparava per tot l'any . Tres tupines ufanes plenes de llom, botifarra ,costella de porc dominaven la situació, menges saboroses que anaven apareixen a taula ; pots d’olives de vidre que deixaven traslluir les arbequines lluentes ,apetitoses ; petits feixos de farigola llorer i romaní. Sobre un canyís, esteses reposadament les pomes maduraven engroguides i arrugades com a panses, impregnaven l’ambient d ‘aromes dolços.

L’altra banda era un món diferent . Aquí espai esbatanat, on la persiana de fusta sempre enrotllada deixava passar la llum ,que convidava a disfrutar de les més variades fantasies ; un bagul ple vestits plegats de la meva àvia ,de meva mare de les tietes, els de la meva tieta Carmeta eren els meus preferits i m'agradava disfrasar-me.

Jocs, andròmines, nines pepones d’ulls grossos , nines de drap desmenjades...una banqueta de bova on m'hi agradava seure i organitzar les meves primeres classes, i mirar els llibres i revistes que la meva tieta Rosita lectora infatigable guardava en un armari al fons.

La llibreria que tenia a la seva habitació era intocable solament en casos especials hi podia accedir ( recordo amb tendresa la vegada que malalta em va deixar seure al seu santuari i mirar tot el que hi havia guardat, llibres preciosos plens d'imatges meravelloses,postals i fotografies que ella feia amb una màquina fantàstica ).

Ara, el meu petit regne es trobava a les golfes, remenava i triava, i els contes i rondalles de Folch i Torres eren els meus preferits i un llibre de Julio Verne amb unes il.lustracions magnífiques en mantenien lliurament immersa en un món màgic...

dijous, 15 d’abril del 2010

Cambres silencioses


Cambres silencioses,amb olors i veus que han existit
Records adormits que bressolen i parlen.
Vaig desar a l’armari un núvol blanc ,penyora d’amor
Esquitxos de vida, gaudint de la fragància de l’espígol
Dins la imatge de la mare,silenciosa, embolcallada
Per la claror daurada de la tarda
Absorta, pensant i creant filigranes de ganxet
Flors ,fades, paisatges…
Fins que la última randa del voluptuós vestit de la núvia
Restava dolçament a terra, nuvolada blanca de suau cotó...
Miratge inspirat en un poema de Maria- Mercè Marçal
"Vaig desar a l'armari
aquell núvol més menut
el que duia confetti a les butxaques
Però, ai...les arnes no dormen".
Maria- Mercè Marçal

dissabte, 10 d’abril del 2010

Salvador Espriu Cançons de la roda del temps


Tot passejant per la xarxa he trobat he trobat aquesta reflexió dels poemes d’Espriu la transmeto per què en gaudiu d ’ella com jo mateixa ho he fet.

Cançons de la roda del temps és el nom sota el qual s'engloben dotze poemes d'Espriu. Formalment són considerablement diferents entre ells, però tots comparteixen una línia temàtica que els uneix. Cançó d'albada és un poema curt de versos lliures que serveix d'introducció a la resta, però generalment el poeta juga hàbilment amb la mètrica; combina versos amb diferent nombre de síl·labes i formes d'estrofa diferents, però manté sempre la regularitat. Sap també intercalar la primera i segona persona segons li convingui, per tal d'aconseguir diversos efectes poètics. Les cançons contenen abundants metàfores que donen lloc a diverses interpretacions, tret característic de la poesia simbolista.

En el conjunt de les cinc cançons, el poeta esdevé el guia d'un jove timoner a través d'un viatge en veler que és metàfora de la seva pròpia vida. El timoner és el mateix Espriu de jove. Ell té el control del timó, però no pot estar segur d'on condueix la ruta que improvisa a mesura que es submergeix en la immensitat de l'oceà. El poeta el va guiant a mesura que li transmet les seves experiències, ell també sembla enyorar la seva joventut, ha comprés, però, que el camí triat ja no pot ser modificat. A mesura que avança la distància entre el poeta i el timoner es va reduint, i el final es fonen en una mateixa persona per compartir un destí en comú. La figura d'aquest jove personatge pot ser, també, la de tot aquell que iniciï una nova vida.

Cançó d'albada ens incita a començar el viatge amb forces i esperances. L'optimisme de la joventut pren forma d'un Carpe Diem relatiu, en el que Espriu no deixa de recordar-nos que la mort sempre aguaita al final del camí. Ens proposa, tot i això, que cadascú gaudeix del seu propi viatge i procuri treure'n el màxim profit.

El segon poema és l'inici del viatge, que ens arrossega a un núvol de dubtes i temences envers al que ens espera en el camí. Al principi el jove timoner només és un petit punt en el blau del mar, però aprendrà a saber afrontar les incerteses de la vida i guiar el vaixell a través de la ruta escollida. El poeta es val de diverses metàfores per aconsellar-li en la ruta. Hem de saber, per exemple, planejar fins a cert punt el futur i no deixar-ho tot a l'atzar. No hem de tenir por de ser observats i, potser, criticats pels que ens envolten. Hem d'intentar aspirar en tot moment a gestes dignes del nostre esforç, i no conformar-nos amb somnis mediocres però de fàcil realització. Trobarem, potser, un obstacle en aquells que estan millor situats que nosaltres, però només ens cal esperar una petita distracció per poder seguir avançant.

Un cop arribats a aquesta etapa, el poeta considera que aquell jove timoner ja s'haurà distanciat prou de la resta de persones, formant-se un caràcter propi. Haurà adquirit, en cert sentit, la soledat de la que parla. El més important, però, és que en aquest moment ja és algú. La nau ja ha estat encarada en una direcció; el retorn ja no és possible i, tot i que estigui cansat en la maduresa de la vida, el poeta ha de recordar que encara és aquell timoner que va iniciar el viatge fa tants anys. Es troba envoltat del fruit del seu esforç, que haurà de saber apreciar si en el futur volem entrar.

La nau ja ha estat encarada en una direcció; el retorn ja no és possible i, tot i que estigui cansat en la maduresa de la vida, el poeta ha de recordar que encara és aquell timoner que va iniciar el viatge fa tants anys. Es troba envoltat del fruit del seu esforç, que haurà de saber apreciar si en el futur volem entrar amb coratge en la casa dels morts. Veu nens i riquesa al seu voltant, és el llegat del seu esforç. Ja ha sobreviscut als temps convulsos de la joventut i ara el seu veler entra en la tranquil·litat d'un mar en calma. Ja no canviarà el rumb, però encara el vent l'arrossegarà cap a l'incert.

Sap que ja s'acosta a la vellesa i que, a partir d'ara, la seva persona entrarà en una lenta decadència a mesura que passi el temps. Cada pas que doni li serà més costós que l'anterior. El poeta es meravella del camí que ha recorregut, però encara no sap com ha estat capaç de conduir la seva vida en aquest rumb. Ara es qüestiona el demà, i el que hi ha més enllà dels murs de la mort. Encara contempla les darreres llums de la vida, però Cançó del triomf de la nit ja fa una hipòtesi sobre el que trobarà. Aquest poema trenca notablement amb el ritme calmat dels altres. Veu la mort com una etapa fugaç, però violenta i sorollosa. Sembla tenir por de l'aigua, demana que li allunyin; però el cert, és que no està demanant altra cosa que la mort. L'aigua i el mar havien estat la seva vida; per tant, finalment ha sabut afrontar amb coratge la mort, i ara només demana que el recordem quan ja no hi sigui.

En gran part, l'originalitat de Cançons de la roda del temps radica en l'interès del poeta per formar un individu basat en les seves pròpies conviccions, un individu que “és” i “serà”, i no tan sols un fruit de l'atzar que canvia constantment segons la direcció dels esdeveniments. Un cop establertes les arrels de la nostra personalitat, caldrà mantenir-les durant la resta de la vida per poder trobar la pau en la vellesa. És també interessant la profunda meditació del poeta sobre la mort, preocupació que no oblida en cap moment de la seva existència, però que al final sap afrontar amb orgull.

Cançó d'albada

Desperta, és un nou dia
La llum del sol llevant,vell guía
No deixes res
Per caminar i mirar fins ponent
Car tot en un moment en serà pres

Salvador Espriu. Raimon

dimecres, 24 de març del 2010

Poemes de l'exposició de Maria Merçé Marçal




Nena


Pujaré la tristesa dalt les golfes
Amb la nina sense ulls el paraigua trencat,
El cartipàs vençut,tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
Que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques

Maria –Mercè Marçal
Raó del cos

Aquest poema ple d’imatges optimistes i alliberadores, on l’acció de pujar a les golfes s’ identifica en el acte de sortir de la monotonia i de la tristesa.

Pujar a dalt on tots els somnis són possibles, deixant-se impregnar per la màgia de la llum , el color i la fantasia .

Altres escriptors , Joan Vinyoli, Salvador Espriu, Pere Gimferer com la M.Mercè –Marçal, han emparat també les golfes descrivint metafòricament tot el simbolisme que acompanya aquest lloc on cadascú hi troba el que busca : alegria , amors , valentia recolliment...

Joan Vinyoli
Joan Vinyoli i Pladevall neix a Barcelona el dia 3 de juliol de 1914-1984. Sembla que el cognom Vinyoli és d'origen italià (Vignoli) i que es transformà en Viñoli quan un dels avantpassats del poeta s'instal. a Cuba. Posteriorment, i seguint les recomanacions de Carles Riba, Vinyoli adoptarà la grafia catalana a l'hora de signar els seus escrits

Cants d'Abelone

Aquest matí m'he despertat flairosa
Com una mata d’espigol
una estona he trafeguejat
pels racons foscos de la casa
deixant a lloc les coses de la nit.
He buscat pisa vella en golfes d’hombra
un collaret de gres o bé topazi

Joan Vinyoli . Cants d’Abelone

En aquests poema el poeta hi troba el recolliment en la foscor de l'espai i la fantasia i alegria en els objectes senzills ;un collaret de gres o bé un topazi.

Salvador Espriu en "La pell del Brau" on realitza la fusió de dos pobles mítiques el poble d'Israel i Sepharad . El camí d'Israel , la casa del poema, les golfes closes d'aire i de llum caracteritzades per la fosca , andròmines , records d'infantesa , un vell braser d'aran .
Imatges simbòliques que identifiquen la sort d'ambdós pobles .
Andròmines , records d'infantesa, un vell braser d'aran espurnes que obriran el camí que esdevindra lliure i feliç.

Pere Gimferrer -1993

Tulipa Veneciana

A les golfes la llum no s'enretira,
s'arrapa als vidres la tulipa d'ira,
la llum és un arquet de violí:
en un incendi fet

L'esperança no s'enretira s'arrapa als vidres (la llum)
La casaca d'or atansa l'apoteosi del llumí la llibertat

Miguel López Crespí en el seu llibre el Cant de la Sibil·la. Homenatge a totes aquelles generacions que aixecaran les poderoses torres de la llibertat. Ens informa de les melodies trobades en un vell fonògraf perdut a les golfes.

Aquests senzills apunts volen testimoniar com aquests espai les "golfes" ha estat font d'inspiració per pensadors i poetes.

El poema de la Maria- Mercè Marçal obre les portes dels meus records i em porta a la infantesa...


Una porta de fusta envellida difícil d'obrir sempre encallada. M'hi atansava cautelosament, perquè no em sentissin, pujava l'escala, esglaons que grinyolaven; poc a poc anava ascendint fins que arribava a dalt
A les golfes hi havia dos compartiments molt diferenciats a banda i banda de l’escala ; a l’esquerra una penombra tènue,subtil envoltava dolçament l’espai on l’àvia guardava les confitures que ella curosament preparava per tot l'any . Tres tupines ufanes plenes de llom, botifarra ,costella de porc dominaven la situació, menges saboroses que a anaven apareixen a taula , pots d’olives de vidre que deixaven traslluir les arbequines lluentes ,apetitoses ; petits feixos de farigola llorer i romaní, sobre un canyís, esteses reposadament les pomes maduraven engroguides i arrugades com a panses, impregnaven l’ambient d ‘aromes dolços.
L’altra banda era un món diferent . Aquí espai esbatanat, on la persiana de fusta sempre enrotllada deixava passar la llum ,que convidava a disfrutar de les més variades fantasies , un bagul ple vestits plegats de la meva àvia ,de meva mare de les tietes, els de la meva tieta Carmeta eren els meus preferits i m'agradava disfrasar-me.

Jocs, andròmines, nines pepones d’ulls ssos , nines de drap desmenjades...una banqueta de bova on m'hi agradava seure i organitzar les meves primeres classes, i mirar els llibres i revistes que la meva tieta Rosita lectora infatigable guardava en un armari al fons. La llibreria que tenia a la seva habitació era intocable solament en casos especials hi podia accedir ( recordo amb tendresa la vegada que malalta em va deixar seure al seu santuari i mirar tot el que hi havia guardat, llibres preciosos plens d'imatges meravelloses,postals i fotografies que ella feia amb una màquina fantàstica ). Ara, el meu petit regne es trobava a les golfes, remenava i triava, i els contes i rondalles de Folch i Torres eren els meus preferits i un llibre de Julio Verne amb unes il.lustracions magnífiques en mantenien lliurament immersa en un món màgic...








diumenge, 21 de març del 2010

Pensaments


Un gest d’amor
Un repic suau avisa que algú vol entrar, s’obre la porta cautelosament i entra amb timidesa, no vol destorbar ni interrompre el treball dels altres.Falten dos minuts per acabar la classe.La seva presència atura el que estaven fent i tots l’acollim amb alegria.
És la segona vegada que li veig fer aquest gest.
La primera vegada, venia a acomiadar-se.
Després d’un ensurt que li havia capgirat la vida ,havia eixit gràcies a la seva força i valentia. Ara calia concloure aquest fet , amb un somni …
Fer el camí a Santiago sola, la solitud i el camí la portaran a aconseguir la plenitud.
Avui de tornada amb una llum nova que reflecteix tota la seva persona,
a bellesa il·lunina la seva mirada, el seu somriure, els seus fets.
Dues bosses una a cada mà l’acompanyen .Comença al obrir-les…
Petits pessics d’amor elaborats artesanament per ella surten ensucrats omplint d’una flaire exquisida l’ambient. Amb rapidesa va desplegant tovallons blancs , beguda , bosses curosament plegades per omplir-les per aquells que no es poden quedar.
Converses ràpides, projectes nous que omplen de guspires d’il·lusió
I d’entusiasme la seva mirada.
Avui davant d’aquest gest d’amor que ens ha ofert, puc dir que per primera vegada he vist l’aura de la meva amiga que l’envoltava ,i ens abraçava a tots .
Celebràvem el seu retrobament el seu coratge, la seva fortalesa. Novament tot l’univers s’havia arreplegat per ajudar-la aconseguir el seu somni . Felicitats estimada amiga!




dimarts, 9 de març del 2010

Salvador Espriu Biografia

Salvador Espriu neix a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare exerceix de notari, el 10 de juliol de 1913. La seva família, però, s'estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat essencial en l'univers literari del poeta que la mitifica amb el nom de Sinera.
Salvador Espriu és ,abans de tot, un autor d'un bagatge cultural excepcional, que basat sobretot en una formació clàssica de primer ordre, combina aquestes referències cultes amb altres de més remotes en l'espai ( la mitologia egipcia per exemple )i amb un domini extraordinari dels més variats registres de la llengua. Aquests domini producte d'una progresiva i constant dedicació , el va moure a revisar les seves obres d'una manera sistemàtica.
Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel, escrit en castellà, es publica el 1929, quan només té setze anys. El 1930 Salvador Espriu estudia Dret i Història Antiga a la Universitat de Barcelona. El 1931 publica El doctor Rip i Laia, dues novel•les que mostren ja la seva capacitat com a narrador original que s'aparta dels corrents noucentistes. Laia tindrà després diverses versions i arribarà fins i tot al cinema amb l'actriu Núria Espert de protagonista.

El 1933 fa un viatge amb un grup de professors i estudiants a l'Orient, en un creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre altres indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais geogràfics que tindran un paper important en l'obra que més tard farà. Espriu viu l'època de la preguerra civil espanyola, de gran vitalitat cultural sobretot a Barcelona, i es relaciona amb intel•lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila i Carles Riba.

Publica Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935) amb una prosa que consolida el seu do de narrador situada entre la sàtira esperpèntica i el lirisme. El 1935 es llicencia en Dret i el 1936 ho fa en Història Antiga. La guerra civil espanyola li tallà la llicenciatura de Llengües Clàssiques quan el mobilitzen amb destinació a la columna Macià-Companys, a la secció d'Arxius de l'Auditoria de Guerra on va estar fins el 1939.

Un cop acabada la guerra, treballa com a advocat en una notaria. Aleshores, amb les llibertats catalanes abolides de manera absoluta, és quan Salvador Espriu viu el que més tard es coneixerà per l'exili interior. Malgrat continuar la seva feina d'advocat, Espriu mai no abandona el conreu literari. D'aquesta etapa sorgeixen obres de teatre com Primera història d'Esther (editada el 1948 i estrenada el 1957) o els llibres de poemes Les cançons d'Ariadna (1949), Les Hores i Mr. Death (1952), El caminant i el mur (1954), i Final del laberint (1955). Ja a la dècada dels seixanta i dels setanta, l'obra d'Espriu, i ell mateix, es converteixen en símbol de la literatura catalana (La pell de brau, 1960).

Les musicacions que fa el cantautor Raimon d'alguns dels seus poemes contribueixen de manera notable a la popularització, així com les diverses representacions que es fan de les seves obres teatrals com Ronda de mort a Sinera (1966), muntatge fet per Ricard Salvat sobre textos del poeta, o Una altra Fedra, si us plau (1978). El 1980 es publica el primer volum de l'Obra Poètica Completa traduïda al castellà a cura d'Andrés Sánchez Robayna i Ramon Pinyol.

El seu nom està sovint en les propostes per al premi Nobel que haurien hagut d'arribar a l'Acadèmia Sueca en una situació normalitzada. És distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982). És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi. És membre i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Durant els darrers anys de la seva vida, Espriu es dedica a corregir i revisar la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat.
Salvador Espriu és ,abans de tot, un autor d'un bagatge cultural excepcional, que basat sobretot en una formació clàssica de primer ordre, combina aquestes referències cultes amb altres de més remotes en l'espai ( la mitologia egipcia per exemple )i amb un domini extraordinari dels més variats registres de la llengua. Aquests domini producte d'una progresiva i constant dedicació , el va moure a revisar les seves obres d'una manera sistemàtica.
Espriu és alhora , un gran creador de mites. Per a ell, el mite és l'instrument més precís per expressar en termes literaris . les seves inquietuds. Influït sens dubte per abundants lectures biblíques i mitològiques , ha forjat, per damunt de tots el mite de Sinera( paraula resultant d'invertir l'ordre de les lletres del topònim Arenys)que present en la totalitat de la seva producció, simbolitza, d'una banda , el seu món d'infant i d'adolescent esfondrat a causa de la guerra civili, de l'altra el seu país Catalunya. En essencia l'escriptor , que ha poblat aquest món mític amb un seguit de personatges representatius, en situar Sinera en un marc atemporal ha aconseguit que esdevingués el miet d'un món perdut , a l'elegia i al record del qual s'ha consagrat. Alhora , Sinera, sobre la qual pesa un destí tràgic , és el punt de partida d'una meditació de caràcter existencial sobre la condició de l'home i la seva llibertat.
A la pell de brau(1960) llibre que ha obtingut un enorme ressó dintre i fora de Catalunya , és presentada, en una actitud profètica i de severa amonestació , la tragédia de Sepharad(paraula hebrea que vol designar Espanya),territori dramàticament i periòdicament assolat per conflictes fraticides .Un propòsit ètic emmarca un blasme de la situació històrica i unes propostes sinceres de reconciliació i de convivència pacífica:

El sol no pot assecar, pell de brau,
la sang que tots hem vessat,
la que vessarem demà,
pell de brau.
Un llunyà dia del nostre hivern,
ja sota l'emparança d'aquest cel,
al color de l'enveja véiem arrelar
amb esglai el grann crim de Sepharad:
la infinita tristesa del pecat
de la guerra sense victòria entre germans.

Aquesta pulcritud afegida al valor de la seva obra el converteix en un model de l'últim quart de segle. La construcció de la seva mitologia geogràfica té com a claus principals: Lavínia (Barcelona); Sinera (Arenys); Konilòsia (terra de conills-Espanya); Alfaranja (Catalunya) o Sepharad (península ibèrica). El 22 de febrer de 1985 va morir a Barcelona i és enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera.

dilluns, 1 de març del 2010

Poemes Maria -Antònia Salvà



En els poemes de Maria- Antònia Salvà, destaquen els trets fonamentals de la seva manera d'escriure.
Un gran sentit de l'observació, un sentiment subtil i precís , un estil cultivat ,fan que els seus temes de la vida quotidiana , del paisatge de Mallorca o dels temes classics de moda al seu temps adquireixin una frescor que el seu sentit del ritme transforma en peces de gran qualitat que Carné li envejava.
En la seva obra s'hi endevina la influència de les cançons i les rondalles populars , tan riques a Mallorca.


Del camí

A l'exida del vilatge
anguileja el vell camí
blanquinós de polseguera
com una faixa de lli.
Dels romeguers de sa vora
penja sovint qualque bri,
dels carros de garbejada
que en passen cada matí.
dins la blanca polseguera
oh quin joiell que hi trobí!
dins la blanca polseguera
del giravol del molí.
Què és l'or de l'argenteria,
ni la perla, ni el robí,
comparats amb la petjada
d'aquell peuet infantí?
Mai per Mai petja l'Arcadia
un peu tan lleuger i fi
com aquell que sa nuesa
semblava quasi diví.
Només de veure sa traça
tot el meu cor s'abellí;
si era àngel o donzella
no us ho sabria ben dir.
Jo seguia aquella petja
flor de nard i gessamí
jo seguia aquella petja,
que de sobte s'esvaí.
Potser el vent l'ha robada,
gelòs, dins un terbolí!
-bella amor inconeguda,
que Déu vos dó bon camí.

Maria- Antònia Salvà.


El Pla

Camina, que caminaràs...
som al cor de la planura:
no es veu de prop cap altura,
no hi ha res que trenqui el pas.

L'estiu abrusa a l'entorn
les flors i l'herba novella;
fins la lerra se clivella
al bat del sol de migjorn.

les pèrdius corren a esbarts
pels rostos i les garrigues,
fan processons les formigues
i als basols hi van moscards.

I el baf de l'aire calent,
passant damunt les eres,
torra les altes garberes
del blat granat i retent.

les figueres fan camí
belles ombres regalades
i figues-flors clivellades,
per la frescor del camí.

Quan ve que el sol ha balcat,
entra l'embat de marina
tan xalest per qui camina
tot fatigós i suat.

Maria-Antònia Salvà


La Petxina


L'amor i son record que de la gent

i del lloc i del temps em feien lliure,

màgicament poblaven el meu viure

amb belles lluïssors d'or i d'argent


Un capaltard vingué desfent miratges,

jo els doní comiat - tot passa i mor -

i fiu engrunes mig a contracor

una petxina de llunyanes platges


Maria -Antònia Salvà

dissabte, 27 de febrer del 2010

Maria Antònia Salvà

Maria Antònia Salvà



Vaig conèixer a Maria-Antònia Oliver vers la veu entusiasta d'en Jaume Fuster, el seu marit, enamorat i profund admirador de la seva obra literària, a la universitat de Barcelona en uns tallers de Llengua i literatura .
Aquesta introducció pot semblar aliena , però avui el seu nom m'ha portat a confondre'l en el de Maria -Antònia Salvà; un instant ,una espurna , un llambreig, i la inquietud ara d'estudiar i aprofundir en l'obra de Maria-Antònia Salvà.
És la màgia del nom i les paraules ,de les cadenes que s'enllacen unes a les altres , així es com funcionen les cadenes transmissió i també les cadenes del pensament que transfereixen la seva continuïtat donat-se la mà uns als altres.
Clementina Arderiu, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig,Simon de Beauvoir Maria -Antònia Salvà..."mares simbòliques" de Maria Mercè Marçal al llarg de la seva carrera literària, molts textos, moltes obres i moltes mares, amb les quals va dialogar i va aprendre, a fi de trobar el tan cercat llinatge femení.


Maria Antònia Salvà va néixer a Palma el 1869. Filla d'una família de terratinents, va passar els primers anys a les terres que la família posseïa a Llucmajor, amb les seves ties, a qui el pare l'havia confiada, ja que la mare va morir quan Maria Antònia era molt menuda. Als sis anys va tornar a Palma al costat del seu pare, que hi exercia d'advocat, i va estudiar al Col·legi de la Puresa. El contacte amb la Renaixença mallorquina i l'amistat amb la família de Miquel Costa i Llobera van potenciar la vocació literària de la noia que ja escrivia des de ben petita. Un revulsiu molt important va ser la descoberta del poema Canigó de Verdaguer, obra que se sabia de memòria i que es convertí en un joc poètic amb el seu pare. Vital i refinada, dedicà la seva vida a escriure, traduir i llegir. I a viure entre Palma i Llucmajor, a l'interior de l'illa, sobretot a La Llapassa, la possessió pairal. Allí rebia nombroses visites i escriví un epistolari molt extens i valuós amb els escriptors i intel·lectuals del seu temps. El seu contacte vital i quotidià amb la natura i el vocabulari de la ruralia, són determinants per entendre la seva poesia que inicià, a finals del segle XIX, sota el mestratge de Miquel Costa i Llobera. Justament l'any 1907 fa un viatge a Orient amb Costa Llobera, La poeta plasma les impressions rebudes sobre els llocs que visita (Atenes, Constantinoble, Patmos, Rodes, Xipre, Beirut, Haifa, Terra Santa, el Caire i Roma) en un quadern titulat Viatge a Orient, pioner en el llibres de viatges escrits per una dona, però que no es va publicar fins l'any 1998. Aviat va estrènyer l'amistat amb els joves poetes Miquel Ferrà o Josep Carner, que van esdevenir els seus amics i mentors literaris. L'any 1910 publica el primer llibre Poesies, amb pròleg de Costa i Llobera. Josep Carner va ser un gran admirador de l'obra de Maria Antònia Salvà i la va donar a conèixer a Catalunya, sobretot amb la publicació de Mireia, l'obra emblemàtica de Frederic Mistral i el felibritge occità. Segons Carner, Salvà representa, dins l'Escola Mallorquina —escola que s'inspirava en els models clàssics horacians, i van suscitar una gran admiració en la nova generació de poetes noucentistes catalans—: "l'endreç angèlic, la complaença íntima de cada cosa al seu lloc, de cada emoció dins una música avinguda i escaient". Els llibres més representatius de la poeta són Espigues en flor (1926), amb pròleg de Josep Carner, El retorn (1934), sens dubte la seva obra més important, i Lluneta del pagès (1952). Destaquen també, les traduccions de Giovanni Pascoli o Francis Jammes i, en prosa, Els promesos (1922-23), d'Alexandre Manzoni. Tot i que durant la guerra civil espanyola va simpatitzar amb el bàndol franquista, durant la postguerra va participar activament en els intents clandestins per mantenir la llengua i la literatura catalanes. La publicació de les seves obres va suscitar nombroses dificultats per superar la censura. L'any 1946 publica Llepolies i joguines, el segon llibre inèdit publicat en català a Mallorca en la immediata postguerra, i els anys següents apareixen la resta de volums d ela seva obra completa, entre els quals cal destacar el volum de proses biogràfico-literari Entre el record i l'enyorança (1955). En els darrers anys de la seva vida va rebre l'homenatge de la intel·lectualitat mallorquina, i Josep Carner li va editar l'Antologia poètica, una important mostra i actualització d ela seva obra, acabada pocs mesos abans de la mort de la poeta, ocorreguda a Llucmajor, el 29 de gener de 1958. Com ha passat amb d'altres escriptores històriques, l'obra de Maria-Antònia Salvà ha hagut de superar els prejudicis que socialment han situat la literatura escrita per dones en un segon nivell. En l'actualitat, però, és considerada un clàssic modern
Maria Mercè Marçal valora a Maria-Antonia Salvà per ser la primera poeta important de la història de la poesia catalana i per incorporar-hi una experiència femenina del món.Critica el menyspteniment de què va ser objecte després de la seva mort,malgrat els elogis que havia rebut d'escriptors com Folguera, Riba i Josep Carner,qui prologà el segon llibre Espigues en flor.
Maria -Antònia Salvà sempre fou present en els escrits de Marçal i en moltes ocasions emprà un poema seu, "D'un cactus" que li agradava entendre com una al·legoria de les dones escrptores

"D'un cactus"

Com rèptil monstruós de pell clapada,
d'entranya llefiscosa,era ajocat,
al seu racó bevent la solellada,
De sobte,sa malícia desvetllada,
enrevinclant-se va trencar el test,
Enllà de l'hort,que se'n perdés el quest,
dalt una paret sec a fou llançat,
i al cap de temps,damunt les pedres dures,
furgant per els llivanyes i juntures,
trobí el vell drac, encara aferrisat
Maria- Antonia Salvat

Aquest poema evoca la ferotge i inesperada capacitat de supervivència d'un cactus. Com sol passar amb molts dels seus poemes, darrera la descripció d'una escena de la vida o del paisatge camperols apunta, tal com deia Llompart, "un imperceptible sentit simbòlic, vagarós i tot just insinuat",que posa de manifest una mena d'al·legoria de la dona escriptora, aquella que Tillie Olsen, en un llibre memorable, va batejar de "supervivent". I en el cas de l'autora que ens ocupa, gosaria dir que és doblement supervivent. D'una banda, pel simple fet d'haver agafat la ploma, dreçant-se contra el silenci secularment assignat al sexe femení. Amb el que això tenia de "monstruós", és a dir de susceptible de ser mostrat per la seva excepcionalitat o raresa. Com el cactus, planta de desert, "rèptil monstruós de pell clapada d'entranya llefiscosa", adaptat a un entorn hostil i que "beu la solellada" en un racó fins que "sa malícia desvetllada / enrevinclant-se va esquerdar el test".
En segon lloc, Maria Antònia Salvà pot ser considerada supervivent perquè, malgrat la tradicional dificultat de transmissió de la immensa majoria d'obres femenines, amb un cert esforç, furetejant per les llibreries de vell, les lectores i els lectors potencials que s'hi interessin i tinguin prou tenacitat poden arribar fins a la seva obra.
Per això també la seva sort s'assembla a la del cactus del poema, que havent estat llançat dalt d'una paret seca ,"enllà de l'hort,que se'n perdés el quest" ,és capaç d'obri-se pas "entre les pedres dures /furgant per les llivanyes i juntures", lluitant per sobreviure

Per tu retorno

Exili




Maria-Mercè Marçal, també ens va deixar,intuir en alguns poemes la duresa de l'exili.
En el seu cas lluny del poble on va néixer Ivars d'Urgell- el terreny aspre dels marges , d'un cert exili , però amb l'esperança que en aquests territoris nous pot créixer una llibertat que la portarà a gaudir d'una autonomia pròpia i a la vegada creadora , narradora de somnis.La paraula de Maria-Mercè ens pot desvetllar ressons propis en cadascú de nosaltres.

Per tu retorno

Per tu retorno d'un exili vell
com si tornés d'enlloc.I alhora et sé
terra natal, antiga claror meva,
i l'indret on la culpa es feia carn.

Retorno en tu,per tu, a l'espai sec
d'on vaig fugir sense poder oblidar;
desig sense remei, ferida arrel
arrapada, clavada cos endins.

Per tu retornod'un exili vell
refugi contra tu,des d'on trair
la primera abraçada i on triar
des l'enyor,escandall d'unes mans.


Retorno en tu, per tu, al vell jutjat
sense horari ni nom, fosa en la pell
dels teus camins que em coneixen la pell,
closa en els ulls que ja gosen fitar
el teu esguard, com si tornés d'enlloc

dijous, 11 de febrer del 2010

La dona de Lot




La dona de Lot

Aquest tòpic literari parteix d'un versicle bíblic,concretament el 26 del capítol 19 del llibre del Gènesi: "Su mujer miró hacia atràs y se convirtió en poste de sal".
Aquesta metamorfosi culminant ha donat lloc a diferents interpretacions.
Segons els diferents diccionaris bíblics, sembla ser que aquest breu text seria l'explicació popular de la formació d'alguna penya o d'un bloc de formació salina:Fins i tot un pic de sal existent vora el penyasegat de l'actual mar Mort.
"La dona de Lot" ha donat peu a diferents interpretacions literàries , textos visionaris de la realitat del món i la subjectivitat de l'autor ,d'acord a la moment històric i social.

Mario Benedetti en parla i li prohibeix que es converteixi en una estàtua de sal Li recorda el seu passat de carn i os, al seu interior encara el cor és viu. de la seva història extremada i sense memòria A les darreres estrofes trobem un canvi, el poeta com si de Déu es tractés exhorta l’estàtua perquè torni a la vida

Anna Akhmàtova el va escriure entre el 22 i el 24. En aquest poema tenen un pes força especial les circunstàncies personals i socials de l’autora.Fou declarada enemiga del regim sorgit després de la Revolució russa de 1917 Stalin prohibirà les seves obres i farà empresonar el seu fill.
Així doncs la temàtica de l’exili és cabdal , poema del que Maria Mercè Marçal afirma que reflecteix la pietat pel qui abandona el seu malaurat país ( Marçal&Zgustova 2004)
El record, la nostàlgia d’una persona que desapareix uneix el jo poètic amb la dona de Lot el paradigma de la resistència a l’exili o la llibertat igual que Dafne (mite de Dafne i Apol·lo) reivindica la valentia del seu gest. Fa una segona part "el darrer brindis"on critica el càstig diví a la ignorància i al patiment vital.

Maria-Mercè Marçal descriu el despitós Déu i reivindica l'anonimat de la dona de...i defensa el dolor transformat en la creació.

La dona de Lot
Dona estàtua, la teva història

blau verd vermella

va quedar blanca d'angoixa

extenuada i sense memòria
Dona estàtua per sort

vas ser os,carn vas anar

i no obstant això què trist

és tenir-te i no tenir-te
Dona amb pluja i passat

avara de les teves mercès

tan de bo escampi i et quedis

per sempre d'aquest costat
Dona de sal i rosada

el teu cor segueix en zel

i la teva veu està de dol

amb audàcia sense alertes

amb raó o sense motiu
dona de lot et prohibeixo

que en estàtua et converteixis

dona una altra diferent

si no fos jutge i part

jugaria a despullar-te
lentament,lentament

Mario Benedetti 1920-2009

Sobre un vell tema reprès per Anna Akmàtova

...Endins d’endins, clavada a terra,
cega com la llavor, creix una veu
i es fa arrel en l’entranya de la dona:
No és massa tard, encara. Encara pots mirar.
Mira enrere, cap Veu no coneix el teu nom.
I el teu cos allà resta, ebri de pluja i sol.
Sotmesa arreu on vagis a llei d’estrangeria,
ombra seràs des d’ara, desposseïda arreu,
perquè només t’és pàtria allò que ja has viscut.
Un esguard! I aglevats per un dolor mortal
els seus ulls ja no poden, de sobte, mirar més.
La rígida camisa de força de la sal
bloqueja la follia. La pantalla és en blanc.
A l’alba reverbera la història sense història.
El gest es perpetua
gegantí i resplendent.
I en la duresa mineral impresa
figura la pregunta sense veu:
Quin era el Nom de la dona de Lot,
la qui donà la vida només per un esguard?
Maria Mercè Marçal 1952-1998

LA DONA DE LOT


Em vaig girar segurament per curiositat.

Però, a més de la curiositat, vaig poder tenir altres motius.

Em vaig girar per recança d’una gibrella de plata.

Per descuit, mentre em cordava la corretja de la sandàlia.

Per no haver de continuar mirant el clatell virtuós

del meu marit, Lot.

Per la certesa sobtada que, si moria,

ell ni tan sols s’hauria aturat.


Per la desobediència dels submisos.

En parar l’orella i sentir que ens empaitaven.

Sobtada pel silenci, amb l’esperança que Déu s’havia repensat.

Les nostres dues filles desapareixien ja darrere el cim del turó.

Vaig notar el pes de la vellesa. De l’allunyament.

De la vanitat d’una vida errant. De la somnolència.


Em vaig girar en deixar el farcell a terra.

Em vaig girar per la por de no saber on posar el peu.

En el meu camí havien aparegut escurçons,

aranyes, rates de camp i pollets de voltor.

Allò ja no era ni bo ni dolent: senzillament, tota cuca viva

s’arrossegava i saltava en una munió que feia pànic.

Em vaig girar per una sensació de solitud.


Per la vergonya de fugir d’amagat.

Pel desig de cridar, de tornar.

O potser tot just quan es va aixecar un vent

que em va desfer els cabells i em va tirar la roba amunt.

Em va fer la impressió que ho veien des de les muralles de Sodoma

esclafien, una vegada i una altra, un riure sonor.

Em vaig girar de la ràbia.

Per sadollar-me de la seua enorme ruïna.

Em vaig girar per tots els motius suara esmentats.

Em vaig girar no pas per pròpia voluntat.

Va ser un roc que va caure, sorollant sota meu.

Va ser una escletxa, que em va barrar el pas de sobte,

arran de la qual saltironava una llebre, dreçada sobre les anques.


I en aquell moment totes dues vam mirar cap enrere

No, no. Jo no vaig deixar de córrer,

d’arrossegar-me, de giravoltar,fins que una foscor no es va desplomar del cel,

i amb ella una sorrera calenta i un plujam d’aus mortes.

Per la manca d’alè, em vaig cabdellar moltes vegades.


Si algú m’hagués vist, hauria cregut que ballava.

No està exclòs que no tingués els ulls oberts.
És possible que caigués de cara a la ciutat.

Wislawa Szymborska. LA DONA DE LOT.



Em plau exposar breument que la passejada per aquests poemes m'ha portat a veure com una mateixa història ens desplega reflexions múltiples que enriqueixen la interpretació de la figura femenina de la dona de Lot.

Quina és la realitat de la desobediència de Lot? La curiositat o la nostàlgia d'abandonar el present que es convertirà en passat i la por d'enfrentar-se a un futur incert?. Les metamorfosis que al llarg de la vida anem experimentant susciten situacions semblants, moltes vegades el canvi ens neguiteja,el futur gran desconegut ,ens trasbalsa, en aquest punt, la decisió i la valentia copsarà el sentit i la plenitud de la vida en el present que ja farem nostre.

"Aquell, que el seu rostre no irradia llum mai serà estrella". Proverbi

dimecres, 3 de febrer del 2010

Algun dia sense presses


Algun dia sense presses, després de regalimar les gotes de l’enyorança.
Em llevaré de bon matí ,quan el sol encara està amagat sota les últimes llàgrimes de la nit que dolçament s’acomiada.
Agafaré el camí que em portarà a l’aeroport. Asseguda a l’autobús, aniré contemplant ,com el dia es va despertant, i s’aclareix, rebré la besada del sol que m’acompanyarà content en aquest viatge de poca durada ; un dia , a la nit, tornaré a estar a casa.
Sense cap maleta, lleugera de pes però plena d’il·lusions i records m’encaro valenta a aquesta fita.
En arribar a Brussel·les ,com sempre en el moment de l’aterratge , m’omplo de la bellesa de la ciutat que des de de l’alçada, albiro, amb les seves zones arbrades, catifes de verd i petites cases que li donen un aspecte de conte de fades.
A la ciutat passejaré pel Bulevard i dinaré al lloc de sempre.
Ara necessito actuar amb immediatesa , per arribar a l’escola del Bert. el meu nét, surt a les quatre , m’emociona el pensar en la seva cara de sorpresa,el seu somriure rialler , divertit i la gràcia de la mirada resplendent ,llampegant d'alegria …
Junts negociarem, si anem a buscar el Marc que surt mig hora més tard i sempre té compromisos que atendre a l’hora de la sortida.
Crec, que decidirem marxar sols. El Bert agafa sempre a la mateixa hora el Bus.A partir d'aquest instant es converteix en el guia segur i eficient. ..
Passarem pel forn del Pol , ple de pans de tota mena i pastissos deliciosos,
En comprarem un, de passada saludarem als avis i els farem còmplices de la nostra aventura i tot seguit, de pressa, de pressa cap a casa ,a la poca estona aniran arribant tots …Soparem , i ara si, m’acompanyaran a l’aeroport, l’últim avió de la nit em tornarà al punt de partida , Barcelona , després d’un dia fantàstic i diferent.
Ah! Us vull dir que aquest no es pas el meu primer viatge , n’he fet molts fins i tot m’he passejat pels carrers de París…
Les veles de la imaginació , tenen una força infinita,i saben oferir-me en plàtera els desigs més amagats


"

dissabte, 30 de gener del 2010

si jo em llevava de bon matí


Si jo em llevava de bon matí
el sol encara a pleret s'hi arronsava;
tresca que tresca,si feia camí
a cada pas un fanal s'apagava.

La marmanyera em venia al costat
a altra banda, plena la faldada
el marxapeu ja semblava un mercat.
I era tot fresc, d'un alè de rosada.

Adhuc la boira em desvetlla els sentits,
que era tan dolça perquè s'aclaria.
Al plat de nata afinava els seus dits
el xavalet, llepoleig del bon dia.

La peixatera duia el cove al cap
i el peix saltava, pres dins la falzia.
L'obrer passava i li deia qui sap;
jo he entès només que nomia Maria.

Maria avança com la daina al vol:
al carretó de cafè amb llet s'atura;
reprèn la marxa, que el treball no dol
i els ulls li brillen, que sembla una fura.

Com sap estendre els diaris primers
aquest bon home, a mida que arriben:
diria l'u ço que diria el terç,
i l'u voldrien, que els altres no priven.

Als molls les dèries retornen al joc
i a mi em plau força passar per la riba;
el sol ja mostra sa llengua de foc
quan l'esquellot fa descobrir l'estiba

Igual els carros;desvetllen el cor.
I la ciutat es desemperesia.
Ara sentia una mica d'amor:
goig de llevar-me matí cada dia

J. Salvat-Papasseit

M'he sentit tan identificada en aquest poema , que el transcric, gaudint de
la bellesa d'aquest cant al despertar de la ciutat, del barri, i a tots els elements d'una realitat quotidiana, humanitzada per les figures afectuoses,
íntimes, com la marmanyera, la peixatera...

Vocabulari poc corrent.

Estiba. Càrrega
Daina. Tipus de cérvol
Falzia. Mena d'herba
l'u ço que diria el terç". L'un diria allò que diria el tercer
Llepoleig. Gormanderia, dolçor
Marmanyera. Verdulaire
Marxapeu. Lindar, grao
Pleret. A poc a poc
Tresca que tresca. S'afanya, feineja.


dimecres, 27 de gener del 2010

Cuca de llum



“Sigueu, almenys ,cada u de vosaltres, una cuca de llum”J.S. Papasseit


No és avui que us vull parlar dels animals que m’envolten i que al llarg de la vida m’he anat trobant .
Ni de les meves primeres amigues les formigues que des de molt petita em delit m’agradava contemplar.
Al pla de l’era on trillaven a l’estiu el blat, or resplandent que en feixos carregaven els carros a vessar, neguitosa buscava les corrues de formigues negres i lluents que travessaven l’era a la recerca dels grans de blat i tot allò que servis per omplir el seu graner, volia esbrinar qui era la reina ,on anaven, i elles disciplinades en fila perfecta seguien el seu camí i desapareixian per aquell petit forat.
De més gran en un llibre vaig veure el dibuix imaginari del seu cau ,pura enginyeria ,ordre i pulcritud,a partir d’aquell moment quan els meus objectes lluïen desbaratats per l’habitació el record d’aquell rebost en provocava el desig d'endreçar la cambra .Quants valors en van ensenyar !disciplina ,esforç, ordre i previsió.
Tampoc vull fer esment de la fortalesa del poltre acabat de néixer que un dia vaig tenir el goig de veure, en quina immediatesa es va posar dret! i com de seguida va començar a caminar.
Ni us vull recordar el rellotge vital de les aus que apareixen cronològicament quan toca, àrbitres del temps i de les estacions .
Ni dels nius de les orenetes , ni de la gracia i l’astúcia dels gats ni tampoc de la intel·ligència i fidelitat del gos…Quants exemples us podria referir, tots ells em porten a preguntar , és l’home l’inventor o més aviat el que ha sabut interpretar l’enginy i la intel·ligència que la Natura sabia ens mostra?
Avui, és la frase que encapçala l’escrit que m’ha fet reflexionar en aquest cuquet petit que a les nits d’estiu passa poc a poc per la foscor de la nit amb el parpelleig suau de la seva llum fosforescent que llueix més fort quan pot assenyalar el camí a algun cargol despistat, perdut en mig de la foscúria del bosc.
És aquesta llum la que nosaltres portem molt endins del nostre cor.
A vegades quan les angoixes ens turmenten ens costa trobar-la
Però quan ho aconseguim, surem i ressorgim, i és aleshores, quan cal fer com la cuca de llum , mostrar-la al altres per ajudar-los a trobar també el seu camí
Diu un proverbi Zen:
“Que la nostra llum segueix essent obscuritat si no la compartim i en compartir-la creix”

Cuca de llum

Objectes estimats


Objectes estimats...un reguitzell d'objectes apareixen en el pensament, fugaçment una llambregada penetrant il.lumina l'espai.
En el racó més amagat de la casa, envoltat d'una frondosa parra, guarnida de pàmpols verds , marrons, vermells, pregoners de l'estació que toca, les branques caigudes pel pes dels raïms rics amb gotims ,madurs ,temptadors! , per a tots els que per allí passen.
Protegida per un pi gegant , habitacle d'ocells , merles , caderneres, que a la matinada la desperten amb el seus cants, i la piuladissa engrescadora al capvespre anunciant que és l'hora de l'aixopluc, i tornar a casa.
Allí observadora persistent , atenta a la desfilada de les generacions que han anat passant any rere any.
Al seu redós nens i nenes que han construït els seus somnis, casa , castells,
jocs fantàstics.
Trobada i punt de reunió dels joves dels balls de les rialles .
Encontres i converses, diàlegs , ensurts, vida dels més grans.
Aquí en aquest lloc màgic està ubicada la estructura d'obra feta amb maons refractaris i les graelles ben engreixinades.
Cap canvi ha modificat la seva bella i tendra senzillesa. Sempre a punt on els vells troncs tallats i les branques seques recollides, esperen i l'acompanyen per fer la feina plegats, encendre un gran foc, on les brases , prenen de seguida, les guspires salten, l'olor de la llenya impregna l'ambient, és l'hora de coure al seu caliu, menjars saborosos per a tota la família.
Lloc de trobada, de somnis , de pensaments...


dimarts, 26 de gener del 2010

diumenge, 17 de gener del 2010

El mite d'Aracne i Atenea


El quadre de " Las hilanderas" de Velázquez representa el mite d'Aracne en el qual, el mortal repta a la deessa Atenea per demostrar qui teixeix com una deessa.
El jurat va dictaminar un empat, però Atenea va castigar a Aracne convertint-la en aranya perquè tant ella com els seus descendents poguessin teixir per sempre però teixint un obra que mai ningú admirés.
En aquest quadre Velàzquez combina dues escenas, una real i un altra mitològica.
Durant molt de temps va ser considerat un quadre que mostrava la vida quotidiana d'un taller de tapissos.
Una segona mirada , més detallada revela que darrere n'hi havia un altre que representava la faula d'Ariacne, recollida a la "Metamorfosis de Ovidi.
Velázquez aconsegueix plasmar en aquesta obra una llum real , que fa fins i tot veure la pols que hi ha a l'aire. Aquesta llum augmenta la profunditat


dissabte, 16 de gener del 2010

ConferènciaJordi Giró


El dimecres al matí vaig presenciar l'execució d'un quadre:
Autor : Jordi Giró.
Tema: la Nova cançó.
La tela blanca lluïa resplendent., d'una manera magistral el pintor va plasmar els trets fonamentals d'aquest fet social i històric.
Les línies negres de l'esbós van marcar les diferents etapes.
Unes pinzellades vermelles assenyalen l'any 1951, són el tret de sortida d'un grup de joves intel·lectuals desconeguts , que han passat a la història amb el pseudònim dels Setze Jutges. S'havien proposat: normalitzar l'ús de la llengua catalana i reivindicar les llibertats.
Personatges com Serrahima, Joan Armengol, Remei Margarit, Espinàs encapsalen aquest moviment. Escrivien i componien cançons arreu de Catalunya.
Una veladura verda irrompeix, omple d'esperança l'any 1960. La incorporació de les companyies discogràfiques Edigsa-Concéntrica van ajudar a difondre les cançons que feien albirar un futur d'esperança.
Els Setze Jutges per aconseguir els objectius que s'havien marcat necessitaven veus impactants que sabessin transmetre 'ls.
Colors blaus , blancs i maragdes, simfonia de colors.
Calia amalgamar els colors i aconseguir que aquesta cançó de protesta s'impregnés de les veus i la poesia de cantants emblemàtics com Lluís Llach, Raimon , J. Manel Serrat que fascinàven als oients amb les seves veus.Consolidades per els poemes de J. Verdaguer, S.Espriu, Miquel M. Pol.
Música i poesia en perfecta sintonia que sabien arribar a l'ànima i la tenyien de bellesa i profunditat.
l'espurneig d'un punt de groc ,i taronja emergeix " La trinca"
un punt de sal ,un de pebre...sabia dir mig en broma i fina ironia les veritats més profundes..
Era el moment de fusionar totes les inquietuds i afegir-ne de noves .
El 1980 el fenomen Rock català apareix .Els seus concerts movilitzen grans
onades de joves .
La Nova Cançó s'ha consolidat, amb la gran varietat de cantants, de grups:
Ma del Mar Bonet, J. M. Serrat.
El terme Nova Cançó obre les portes a la nova expressió.Cançó Catalana.
Però ,és ara a punt de finalitazar el quadre quan una pinzellada tèrbola de melangia apareix , a la nostra cançó li manca l'aixopluc dels mitjans de comunicació, no és suficientment tramesa , no se sent la seva veu.
S'havia sabut lluitar desfent les barreres de la dictadura.
Quines barreres tenim ara?.
La figura de l'Ovidi porta un plugim de tristesa un bany de roses, blaus i lilàs... el quadre queda acabat . Pot ser el só de la seva veu i la injustícia seran l'espe que ens farà reaccionar




dijous, 7 de gener del 2010

Vestuari maya de Guatemala


Amb les seves mans i els seus ulls. Teixits maies, miralls d’una cosmovisió aproxima a l’espectador aspectes de la història i la cultura maia a través d’una de les seves manifestacions artístiques i simbòliques més singulars: els teixits i la vestimenta i especialment posa de manifest com els teixits i els vestits maies han estat un dels vehicles utilitzats per transmetre, generació rera generació, un simbolisme ja mil•lenari que porta implícita la història i la cultura d’una civilització en constant evolució. Considerats autèntics mitjans de comunicació, els teixits i els vestits personalitzen i diferencien a aquells que els porten i serveixen per llegir i saber qui són i d’on venen els seus usuaris, conèixer l’estatuts social, l’estat civil...., alhora que sempre parlen d’una ancestral i complexa iconografia (aus, Arc de Sant Martí , serps, piràmides...) que, teixida –escrita – i ideada per capes sobre el teixit o la vestimenta, serà més o menys llegible segons el coneixements que el lector/espectador tingui de la cultura i la simbologia maia.
Fa aproximadament mil cinc-cents anys, els maies arribaren a desenvolupar una magnífica cultura, en la que l’art, l’arquitectura, l’escriptura, l’astronomia i el còmput del temps assoliren nivells d’excel•lència i refinament, que avui en dia sobrepassen la nostra imaginació. Entorn del segle X, per raons que encara no han estat totalment aclarides, les grans ciutats de les terres baixes foren sobtadament abandonades. No obstant això, els maies no desaparegueren. Malgrat els destructius successos soferts al llarg de la seva història, com la conquesta espanyola, la colonització, l’extrema violència vers finals del segle passat i la influència del món occidental, els maies d’avui encara parlen les seves llengües, conserven la seva llarga tradició religiosa i l’ús de la seva indumentària tradicional.
La peça més distintiva utilitzada per les dones maies és el huipil, una brusa en general de dos panells de tela de cotó teixit en teler de cintura i es va unir al llarg de les costures laterals.
El fet que fins al dia d’avui els vestits maies siguin tan diversos i reconeixibles, té a veure amb els elements estilístics i el simbolisme comunicatiu corresponent, els quals estan molt arrelats en la tradició. Això no vol dir que els estils siguin invariables o que qui els teixeix no pugui introduir en les seves creacions els seus gustos i preferències personals, però aquestes modificacions es realitzen només de manera gradual i mai condueixen a un trencament amb el passat. Cada nou element estilístic s’introdueix com una variant de l’estil anterior. Aquest èmfasi en la continuïtat ha conduït a que dins de la tradició tèxtil maia mai s’hagi trencat amb el passat precolombí, malgrat totes les influències externes, les modes colonials, els nous materials i tècniques.
Des de fa molts segles, l’art dels maies i especialment l’art del teixit, va tenir com a finalitat transmetre els valors culturals i les tradicions. Per aquesta raó utilitza imatges, el simbolisme de les quals, és conegut per tots els membres de la seva comunitat. El gust i la creativitat individual estan subordinats a la tasca comunicativa, i qualsevol canvi per part dels artistes, no es va acceptar en el passat ni tampoc en l’actualitat.
Els maies trobaren en els motius de la indumentària, no només un mitjà per conservar la seva antiga visió del món i introduir-la subtilment en la cultura post-colonial imposada, sinó que també es van instituir unes confraries amb aquesta finalitat.
Un element imprescindible per als ritus i actuacions públiques de les confraries el formen els teixits i l’atuell dels membres masculins i femenins (confrares i texeles). Els teixits destinats a la confraria són els més bells exemples de l’art tèxtil maia, la qualitat d’aquests és característica del status assolit com a membre de la confraria.
El teixit és també una metàfora de la creació de l’univers en la que es repeteixen contínuament les accions dels déus en el moment de la creació, al començament dels temps.