diumenge, 29 de novembre del 2009

La barca del temps S. Espriu- Marina Rossell


La barca del temps. ( S. Espriu, Roselló, L'Alguer

A principis d'octubre es va entrenar, obrint la Temporada Alta al Teatre Municipal de Girona, l'espectacle poètic i teatral "El Jardi dels cinc arbres", un homenatge a Salvador Espriu, sota la direcció de Joan Ollé. Es tracta d'una adaptació escènica, del mateix Ollé i d'Iban Beltran, a partir de textos poètics i narratius de l'escriptor nascut a Santa Coloma de Farners, a les portes del 25è aniversari de la mort de l'autor. La proposta d'Ollé ens convida a passejar per Sinera (l'Arenys mítica creada i recreada per aquest autor), que també vol ser una invitació a endinsar-se en la recreació d'un món (el de la postguerra i la dictadura, amb les seves llums i ombres) que ja és en vies d'extinció. L'espectacle, que té moments d'una intensitat remarcable, actualitza i dóna una nova vitalitat a aquest poeta, un dels grans escriptors catalans del Segle XX. A "El jardí dels cinc arbres" també es parla de l'Alguer. La representació es tanca amb l'excel·lent interpretació de Sílvia Pérez de "Per a una 'suite' algueresa ", musicada per Dani Espasa, el poema que va dedicar Salvador Espriu al seu estimat amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Un poema que és un cant d'amor doble, a l'amic desaparegut i a la llengua catalana. Un poema que, fa ja alguns anys, va popularitzar la cantant Marina Rossell sota el títol "La barca del temps", amb una veu també fascinant, que alguns consideren un dels moments culminants de la seva trajectòria.


La barca del temps


Estimat amic meu,
si podies venir,
amb la barca del temps
amb el vent de llevant,
a l'Alguer,
i senties amb mi
com és viu,
i arrelat
aquest nostre parlar
català
de l'Alguer,
com et diu el teu nom
i somriu la ciutat



Biografia Salvador Espriu


Biografia Salvador Espriu neix a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare exerceix de notari, el 10 de juliol de 1913. La seva família, però, s'estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat essencial en l'univers literari del poeta que la mitifica amb el nom de Sinera. Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel, escrit en castellà, es publica el 1929, quan només té setze anys. El 1930 Salvador Espriu estudia Dret i Història Antiga a la Universitat de Barcelona. El 1931 publica El doctor Rip i Laia, dues novel·les que mostren ja la seva capacitat com a narrador original que s'aparta dels corrents noucentistes. Laia tindrà després diverses versions i arribarà fins i tot al cinema amb l'actriu Núria Espert de protagonista. El 1933 fa un viatge amb un grup de professors i estudiants a l'Orient, en un creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre altres indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais geogràfics que tindran un paper important en l'obra que més tard farà. Espriu viu l'època de la preguerra civil espanyola, de gran vitalitat cultural sobretot a Barcelona, i es relaciona amb intel·lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila i Carles Riba. Publica Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935) amb una prosa que consolida el seu do de narrador situada entre la sàtira esperpèntica i el lirisme. El 1935 es llicencia en Dret i el 1936 ho fa en Història Antiga. La guerra civil espanyola li tallà la llicenciatura de Llengües Clàssiques quan el mobilitzen amb destinació a la columna Macià-Companys, a la secció d'Arxius de l'Auditoria de Guerra on va estar fins el 1939. Un cop acabada la guerra, treballa com a advocat en una notaria. Aleshores, amb les llibertats catalanes abolides de manera absoluta, és quan Salvador Espriu viu el que més tard es coneixerà per l'exili interior. Malgrat continuar la seva feina d'advocat, Espriu mai no abandona el conreu literari. D'aquesta etapa sorgeixen obres de teatre com "Primera història d'Esther" (editada el 1948 i estrenada el 1957) o els llibres de poemes Les cançons d'Ariadna (1949), "Les Hores i Mr. Death (1952)", "El caminant i el mur "(1954), i Final del laberint (1955). Ja a la dècada dels seixanta i dels setanta, l'obra d'Espriu, i ell mateix, es converteixen en símbol de la literatura catalana ("La pell de brau, 1960"). Les musicacions que fa el cantautor Raimon d'alguns dels seus poemes contribueixen de manera notable a la popularització, així com les diverses representacions que es fan de les seves obres teatrals com Ronda de mort a Sinera (1966), muntatge fet per Ricard Salvat sobre textos del poeta, o Una altra Fedra, si us plau (1978). El 1980 es publica el primer volum de l'Obra Poètica Completa traduïda al castellà a cura d'Andrés Sánchez Robayna i Ramon Pinyol. El seu nom està sovint en les propostes per al premi Nobel que haurien hagut d'arribar a l'Acadèmia Sueca en una situació normalitzada. És distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982). És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi. És membre i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Durant els darrers anys de la seva vida, Espriu es dedica a corregir i revisar la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. Aquesta pulcritud afegida al valor de la seva obra el converteix en un model de l'últim quart de segle. La construcció de la seva mitologia geogràfica té com a claus principals: Lavínia (Barcelona); Sinera (Arenys); Konilòsia (terra de conills-Espanya); Alfaranja (Catalunya) o Sepharad (península ibèrica).
Constituexen el rerafonts de la seva obra que es converteix a la tenaç reconstrucció d'un món perdut, una operació intel·lectual que el forneix alhora a la comprensió del món real i també la visió d'un paradís perdut on no cessà de refugiar-se
El 22 de febrer de 1985 va morir a Barcelona i és enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera.

Espurnes de saviesa i melangia
Intentes amagar-te molt endins
del teu hivern, on puguis amb tants records encendre l'últim foc.
Frag.Les paraules . M. Death S. Espriu
A vegades és necessari i forçós que
un home mori per un poble
però mai no ha de morir
tot un poble per un home
Frag . La pell de brau . S. Espriu
Pels rials baixa el carro
del sol des de carenes
de fonollars i vinyes
que jo sempre recordo
Frag Cementiri a Sinera . S. Espriu
Remor de cascavells d'aigua damunt del maig fred del camí, damunt el teu silenci a la muntanya, mentre la teva mare broda, plora per tu sota la pluja brodada, lluny, al carrer de l'Om, enllà del casal profanat dels meus morts.
Frag poema en prosa escrit el 1938 i dedicat a la mort del poeta mallorquí Bartomeu Roselló- Porcel, gran amic seu



diumenge, 15 de novembre del 2009

S'obre la veda !


Avui aquesta tarda s’ha obert la veda , amb la subtilesa d’un ritual màgic ,al voltant d’una taula de fusta envellida i amb la calidesa de la llum d’una tarda tranquil·la.
Hem anat desvetllant la incògnita de cadascuna de les cançons escollides.
Cançons amb força , empenta , descobriments inèdits que traspassen fronteres ,barreres d’intolerància i dictadura .
Unes repetides però que mostraven la individualitat de qui l’havia triada.
Aquesta primera trobada m’ha ofert noves visions i alternatives.

Un fenomen atmosfèric que sempre m’ha produït angoixa i por, és el vent
El vent turbulent , sorollós, impetuós ,desenfrenat ,violent i destructor.
M’omple d’imatges desoladores...
La veu de la Corry ens m’ha mostrat un ventall de possibilitats de l’altra vessant del vent ...
El vent que ens envolta i acarona , el que bufa fort i pren embranzida , el que neteja i s’emporta la brossa i tot ho purifica, deixant el camí net per continuar la marxa de la vida.
Conclusió:
Si ens trobem immersos en una vessant fosca del camí, cal avançar sense
perdre l’esperança fins esbrinar on es troba la llum. La llei de la dualitat que impera tots el fets del univers.
Bona trobada !

dimarts, 27 d’octubre del 2009


Tot passejant per la xarxa , he trobat aquesta reflexió sobre els poemes de S. Espriu,la transmeto, per què en gaudiu d'ella com jo mateixa ho he fet.

Cançons de la roda del temps és el nom sota el qual s'engloben dotze poemes d'Espriu. Formalment són considerablement diferents entre ells, però tots comparteixen una línia temàtica que els uneix. . Les cançons contenen abundants metàfores que donen lloc a diverses interpretacions, tret característic de la poesia simbolista.
En el conjunt de les cinc cançons, el poeta esdevé el guia d'un jove timoner a través d'un viatge en veler que és metàfora de la seva pròpia vida. El timoner és el mateix Espriu de jove. Ell té el control del timó, però no pot estar segur d'on condueix la ruta que improvisa a mesura que es submergeix en la immensitat de l'oceà. El poeta el va guiant a mesura que li transmet les seves experiències, ell també sembla enyorar la seva joventut, ha comprés, però, que el camí triat ja no pot ser modificat. A mesura que avança la distància entre el poeta i el timoner es va reduint, i el final es fonen en una mateixa persona per compartir un destí en comú. La figura d'aquest jove personatge pot ser, també, la de tot aquell que iniciï una nova vida.
Cançó d'albada ens incita a començar el viatge amb forces i esperances. L'optimisme de la joventut pren forma d'un Carpe Diem relatiu,s'inspira en l'himne al sol en el que Espriu no deixa de recordar-nos que la mort sempre aguaita al final del camí. Ens proposa, tot i això, que cadascú gaudeix del seu propi viatge i procuri treure'n el màxim profit.
El segon poema és l'inici del viatge, que ens arrossega a un núvol de dubtes i temences envers al que ens espera en el camí. Al principi el jove timoner només és un petit punt en el blau del mar, però aprendrà a saber afrontar els reptes de la vida i guiar el vaixell a través de la ruta escollida. El poeta es val de diverses metàfores per aconsellar-li en la ruta. Hem de saber, per exemple, planejar fins a cert punt el futur i no deixar-ho tot a l'atzar. No hem de tenir por de ser observats i, potser, criticats pels que ens envolten. Hem d'intentar aspirar en tot moment a gestes dignes del nostre esforç, i no conformar-nos amb somnis mediocres però de fàcil realització. Trobarem, potser, un obstacle en aquells que estan millor situats que nosaltres, però només ens cal esperar una petita distracció per poder seguir avançant.
Un cop arribats a aquesta etapa, el poeta considera que aquell jove timoner ja s'haurà distanciat prou de la resta de persones, formant-se un caràcter propi. Haurà adquirit, en cert sentit, la soledat de la que parla. El més important, però, és que en aquest moment ja és algú. La nau ja ha estat encarada en una direcció; el retorn ja no és possible i, tot i que estigui cansat en la maduresa de la vida, el poeta ha de recordar que encara és aquell timoner que va iniciar el viatge fa tants anys. Es troba envoltat del fruit del seu esforç,d'èxits d'ensurts i de melangia.Ja ha superat el neguit de joventut ara el seu veler entra a gaudir d'un mar en calma .Sap que ja s'acosta a la vellesa i que, a partir d'ara, la seva persona entrarà en una lenta decadència a mesura que passi el temps. Cada pas que doni li serà més costós que l'anterior. El poeta es meravella del camí que ha recorregut, però encara no sap com ha estat capaç de conduir la seva vida en aquest rumb. Ara es qüestiona el demà, i el que hi ha més enllà dels murs de la mort. Encara contempla les darreres llums de la vida, però Cançó del triomf de la nit ja fa una hipòtesi sobre el que trobarà. Aquest poema trenca notablement amb el ritme calmat dels altres. Veu la mort com una etapa fugaç, però violenta i sorollosa. Sembla tenir por de l'aigua, demana que li allunyin; però el cert, és que no està demanant altra cosa que la mort. L'aigua i el mar havien estat la seva vida; per tant, finalment ha sabut afrontar amb coratge la mort, i ara només demana que el recordem quan ja no hi sigui.
En gran part, l'originalitat de Cançons de la roda del temps radica en l'interès del poeta per formar un individu basat en les seves pròpies conviccions, un individu que “és” i “serà”, i no tan sols un fruit de l'atzar que canvia constantment segons la direcció dels esdeveniments. Un cop establertes les arrels de la nostra personalitat, caldrà mantenir-les durant la resta de la vida per poder trobar la pau en la vellesa. És també interessant la profunda meditació del poeta sobre la mort, preocupació que no oblida en cap moment de la seva existència, però que al final sap afrontar amb orgull.

Cançó d'albada

Desperta, és un nou dia
La llum
Del sol llevant,vell guía
No deixes res
Per caminar i mirar fins ponent
Car tot en un moment en serà pres

Salvador Espriu. Raimon




Cançó del matí encalmat
(Salvador Espriu - Raimon)

El sol ha anat daurant
el llarg somni de l'aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprès,
oblidaven.

Lluny, enllà de la mar,
se'n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l'aire l'acompanya:
"Et perdràs pel camí
que no té mai tornada".

Sota la llum clement
del mati, a la casa
dels morts del meu vell nom,
dic avui: "Sóc encara".
M'adormiré demà
sense por ni recança.
I besarà l'or nou
la serenor del marbre.

Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres,
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.
Cridat, ara entraré
en les fosques estances.


(1963/1966)
El viatge per mar com a metàfora de l'afany per trobar el camí perdut de l'anima. Ara que camina sol, a la casa... El jardí del cinc arbres: petit jardí interior de la casa d'Arenys, esdevingut jardí simbòlic que substitueix el gran jardí edènic el Paradís