Vaig conèixer a Maria-Antònia Oliver vers la veu entusiasta d'en Jaume Fuster, el seu marit, enamorat i profund admirador de la seva obra literària, a la universitat de Barcelona en uns tallers de Llengua i literatura .
Aquesta introducció pot semblar aliena , però avui el seu nom m'ha portat a confondre'l en el de Maria -Antònia Salvà; un instant ,una espurna , un llambreig, i la inquietud ara d'estudiar i aprofundir en l'obra de Maria-Antònia Salvà.
És la màgia del nom i les paraules ,de les cadenes que s'enllacen unes a les altres , així es com funcionen les cadenes transmissió i també les cadenes del pensament que transfereixen la seva continuïtat donat-se la mà uns als altres.
Clementina Arderiu, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig,Simon de Beauvoir Maria -Antònia Salvà..."mares simbòliques" de Maria Mercè Marçal al llarg de la seva carrera literària, molts textos, moltes obres i moltes mares, amb les quals va dialogar i va aprendre, a fi de trobar el tan cercat llinatge femení.
Maria Antònia Salvà va néixer a Palma el 1869. Filla d'una família de terratinents, va passar els primers anys a les terres que la família posseïa a Llucmajor, amb les seves ties, a qui el pare l'havia confiada, ja que la mare va morir quan Maria Antònia era molt menuda. Als sis anys va tornar a Palma al costat del seu pare, que hi exercia d'advocat, i va estudiar al Col·legi de la Puresa. El contacte amb la Renaixença mallorquina i l'amistat amb la família de Miquel Costa i Llobera van potenciar la vocació literària de la noia que ja escrivia des de ben petita. Un revulsiu molt important va ser la descoberta del poema Canigó de Verdaguer, obra que se sabia de memòria i que es convertí en un joc poètic amb el seu pare. Vital i refinada, dedicà la seva vida a escriure, traduir i llegir. I a viure entre Palma i Llucmajor, a l'interior de l'illa, sobretot a La Llapassa, la possessió pairal. Allí rebia nombroses visites i escriví un epistolari molt extens i valuós amb els escriptors i intel·lectuals del seu temps. El seu contacte vital i quotidià amb la natura i el vocabulari de la ruralia, són determinants per entendre la seva poesia que inicià, a finals del segle XIX, sota el mestratge de Miquel Costa i Llobera. Justament l'any 1907 fa un viatge a Orient amb Costa Llobera, La poeta plasma les impressions rebudes sobre els llocs que visita (Atenes, Constantinoble, Patmos, Rodes, Xipre, Beirut, Haifa, Terra Santa, el Caire i Roma) en un quadern titulat Viatge a Orient, pioner en el llibres de viatges escrits per una dona, però que no es va publicar fins l'any 1998. Aviat va estrènyer l'amistat amb els joves poetes Miquel Ferrà o Josep Carner, que van esdevenir els seus amics i mentors literaris. L'any 1910 publica el primer llibre Poesies, amb pròleg de Costa i Llobera. Josep Carner va ser un gran admirador de l'obra de Maria Antònia Salvà i la va donar a conèixer a Catalunya, sobretot amb la publicació de Mireia, l'obra emblemàtica de Frederic Mistral i el felibritge occità. Segons Carner, Salvà representa, dins l'Escola Mallorquina —escola que s'inspirava en els models clàssics horacians, i van suscitar una gran admiració en la nova generació de poetes noucentistes catalans—: "l'endreç angèlic, la complaença íntima de cada cosa al seu lloc, de cada emoció dins una música avinguda i escaient". Els llibres més representatius de la poeta són Espigues en flor (1926), amb pròleg de Josep Carner, El retorn (1934), sens dubte la seva obra més important, i Lluneta del pagès (1952). Destaquen també, les traduccions de Giovanni Pascoli o Francis Jammes i, en prosa, Els promesos (1922-23), d'Alexandre Manzoni. Tot i que durant la guerra civil espanyola va simpatitzar amb el bàndol franquista, durant la postguerra va participar activament en els intents clandestins per mantenir la llengua i la literatura catalanes. La publicació de les seves obres va suscitar nombroses dificultats per superar la censura. L'any 1946 publica Llepolies i joguines, el segon llibre inèdit publicat en català a Mallorca en la immediata postguerra, i els anys següents apareixen la resta de volums d ela seva obra completa, entre els quals cal destacar el volum de proses biogràfico-literari Entre el record i l'enyorança (1955). En els darrers anys de la seva vida va rebre l'homenatge de la intel·lectualitat mallorquina, i Josep Carner li va editar l'Antologia poètica, una important mostra i actualització d ela seva obra, acabada pocs mesos abans de la mort de la poeta, ocorreguda a Llucmajor, el 29 de gener de 1958. Com ha passat amb d'altres escriptores històriques, l'obra de Maria-Antònia Salvà ha hagut de superar els prejudicis que socialment han situat la literatura escrita per dones en un segon nivell. En l'actualitat, però, és considerada un clàssic modern
Aquesta introducció pot semblar aliena , però avui el seu nom m'ha portat a confondre'l en el de Maria -Antònia Salvà; un instant ,una espurna , un llambreig, i la inquietud ara d'estudiar i aprofundir en l'obra de Maria-Antònia Salvà.
És la màgia del nom i les paraules ,de les cadenes que s'enllacen unes a les altres , així es com funcionen les cadenes transmissió i també les cadenes del pensament que transfereixen la seva continuïtat donat-se la mà uns als altres.
Clementina Arderiu, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig,Simon de Beauvoir Maria -Antònia Salvà..."mares simbòliques" de Maria Mercè Marçal al llarg de la seva carrera literària, molts textos, moltes obres i moltes mares, amb les quals va dialogar i va aprendre, a fi de trobar el tan cercat llinatge femení.
Maria Antònia Salvà va néixer a Palma el 1869. Filla d'una família de terratinents, va passar els primers anys a les terres que la família posseïa a Llucmajor, amb les seves ties, a qui el pare l'havia confiada, ja que la mare va morir quan Maria Antònia era molt menuda. Als sis anys va tornar a Palma al costat del seu pare, que hi exercia d'advocat, i va estudiar al Col·legi de la Puresa. El contacte amb la Renaixença mallorquina i l'amistat amb la família de Miquel Costa i Llobera van potenciar la vocació literària de la noia que ja escrivia des de ben petita. Un revulsiu molt important va ser la descoberta del poema Canigó de Verdaguer, obra que se sabia de memòria i que es convertí en un joc poètic amb el seu pare. Vital i refinada, dedicà la seva vida a escriure, traduir i llegir. I a viure entre Palma i Llucmajor, a l'interior de l'illa, sobretot a La Llapassa, la possessió pairal. Allí rebia nombroses visites i escriví un epistolari molt extens i valuós amb els escriptors i intel·lectuals del seu temps. El seu contacte vital i quotidià amb la natura i el vocabulari de la ruralia, són determinants per entendre la seva poesia que inicià, a finals del segle XIX, sota el mestratge de Miquel Costa i Llobera. Justament l'any 1907 fa un viatge a Orient amb Costa Llobera, La poeta plasma les impressions rebudes sobre els llocs que visita (Atenes, Constantinoble, Patmos, Rodes, Xipre, Beirut, Haifa, Terra Santa, el Caire i Roma) en un quadern titulat Viatge a Orient, pioner en el llibres de viatges escrits per una dona, però que no es va publicar fins l'any 1998. Aviat va estrènyer l'amistat amb els joves poetes Miquel Ferrà o Josep Carner, que van esdevenir els seus amics i mentors literaris. L'any 1910 publica el primer llibre Poesies, amb pròleg de Costa i Llobera. Josep Carner va ser un gran admirador de l'obra de Maria Antònia Salvà i la va donar a conèixer a Catalunya, sobretot amb la publicació de Mireia, l'obra emblemàtica de Frederic Mistral i el felibritge occità. Segons Carner, Salvà representa, dins l'Escola Mallorquina —escola que s'inspirava en els models clàssics horacians, i van suscitar una gran admiració en la nova generació de poetes noucentistes catalans—: "l'endreç angèlic, la complaença íntima de cada cosa al seu lloc, de cada emoció dins una música avinguda i escaient". Els llibres més representatius de la poeta són Espigues en flor (1926), amb pròleg de Josep Carner, El retorn (1934), sens dubte la seva obra més important, i Lluneta del pagès (1952). Destaquen també, les traduccions de Giovanni Pascoli o Francis Jammes i, en prosa, Els promesos (1922-23), d'Alexandre Manzoni. Tot i que durant la guerra civil espanyola va simpatitzar amb el bàndol franquista, durant la postguerra va participar activament en els intents clandestins per mantenir la llengua i la literatura catalanes. La publicació de les seves obres va suscitar nombroses dificultats per superar la censura. L'any 1946 publica Llepolies i joguines, el segon llibre inèdit publicat en català a Mallorca en la immediata postguerra, i els anys següents apareixen la resta de volums d ela seva obra completa, entre els quals cal destacar el volum de proses biogràfico-literari Entre el record i l'enyorança (1955). En els darrers anys de la seva vida va rebre l'homenatge de la intel·lectualitat mallorquina, i Josep Carner li va editar l'Antologia poètica, una important mostra i actualització d ela seva obra, acabada pocs mesos abans de la mort de la poeta, ocorreguda a Llucmajor, el 29 de gener de 1958. Com ha passat amb d'altres escriptores històriques, l'obra de Maria-Antònia Salvà ha hagut de superar els prejudicis que socialment han situat la literatura escrita per dones en un segon nivell. En l'actualitat, però, és considerada un clàssic modern
Maria Mercè Marçal valora a Maria-Antonia Salvà per ser la primera poeta important de la història de la poesia catalana i per incorporar-hi una experiència femenina del món.Critica el menyspteniment de què va ser objecte després de la seva mort,malgrat els elogis que havia rebut d'escriptors com Folguera, Riba i Josep Carner,qui prologà el segon llibre Espigues en flor.
Maria -Antònia Salvà sempre fou present en els escrits de Marçal i en moltes ocasions emprà un poema seu, "D'un cactus" que li agradava entendre com una al·legoria de les dones escrptores
"D'un cactus"
Com rèptil monstruós de pell clapada,
d'entranya llefiscosa,era ajocat,
al seu racó bevent la solellada,
De sobte,sa malícia desvetllada,
enrevinclant-se va trencar el test,
Enllà de l'hort,que se'n perdés el quest,
dalt una paret sec a fou llançat,
i al cap de temps,damunt les pedres dures,
furgant per els llivanyes i juntures,
trobí el vell drac, encara aferrisat
Maria- Antonia Salvat
"D'un cactus"
Com rèptil monstruós de pell clapada,
d'entranya llefiscosa,era ajocat,
al seu racó bevent la solellada,
De sobte,sa malícia desvetllada,
enrevinclant-se va trencar el test,
Enllà de l'hort,que se'n perdés el quest,
dalt una paret sec a fou llançat,
i al cap de temps,damunt les pedres dures,
furgant per els llivanyes i juntures,
trobí el vell drac, encara aferrisat
Maria- Antonia Salvat
Aquest poema evoca la ferotge i inesperada capacitat de supervivència d'un cactus. Com sol passar amb molts dels seus poemes, darrera la descripció d'una escena de la vida o del paisatge camperols apunta, tal com deia Llompart, "un imperceptible sentit simbòlic, vagarós i tot just insinuat",que posa de manifest una mena d'al·legoria de la dona escriptora, aquella que Tillie Olsen, en un llibre memorable, va batejar de "supervivent". I en el cas de l'autora que ens ocupa, gosaria dir que és doblement supervivent. D'una banda, pel simple fet d'haver agafat la ploma, dreçant-se contra el silenci secularment assignat al sexe femení. Amb el que això tenia de "monstruós", és a dir de susceptible de ser mostrat per la seva excepcionalitat o raresa. Com el cactus, planta de desert, "rèptil monstruós de pell clapada d'entranya llefiscosa", adaptat a un entorn hostil i que "beu la solellada" en un racó fins que "sa malícia desvetllada / enrevinclant-se va esquerdar el test".
En segon lloc, Maria Antònia Salvà pot ser considerada supervivent perquè, malgrat la tradicional dificultat de transmissió de la immensa majoria d'obres femenines, amb un cert esforç, furetejant per les llibreries de vell, les lectores i els lectors potencials que s'hi interessin i tinguin prou tenacitat poden arribar fins a la seva obra.
Per això també la seva sort s'assembla a la del cactus del poema, que havent estat llançat dalt d'una paret seca ,"enllà de l'hort,que se'n perdés el quest" ,és capaç d'obri-se pas "entre les pedres dures /furgant per les llivanyes i juntures", lluitant per sobreviure
M'ha agradat molt aquest poema; soc una enamorada dels cactus. Com viuen, quina força tenen, en els llocs més difícils ells hi fan estada, no els hi cal gaire aigua... i quan finalment s'obren, les seves flors acostumen a ser meravelloses.
ResponEliminaQue bo fora que les persones sapiguessim assemblar-nos'hi, no et sembla?