poema Avui...

Avui el dia és clar
empolainat amb núvols de cotó,
esfilagarsats fils d'argent
van escampant-se
deixant passar la lluïssor del sol.
Però la mandra em fa presa
com pot ser que estigui així?
cansada, perduda, abocada a l'infinit.
Clamo al cel que em vingui la força
que s'obrin les portes del pensament
esquinçalls d'esperança
traspuen el firmament

Exposició Maria-Mercè Marçal

Exposició Maria- Mercè Marçal

Un dia diferent, una tarda inoblidable, marcada per la sintonia , entre les persones i el acte que representava.
Una exposició insòlita caracteritzada per la conjunció de les diferents visions de l’art.
L’art de la plàstica on unes mans hàbils i creadores han donat forma a uns poemes magistrals d’una gran escriptora i poetessa Maria- Mercè Marçal.
14 poemes, 14 tapissos lluïen en força, la il·luminació els afavoria i embellia.14 artistes han ofert el seu art a la poesia.
Acompanyats per la veu dolça i harmoniosa de la rapsoda que ha anat esgranant les paraules del poemes,fent-hi una meravellosa i esplèndida interpretació.
El miratge que cada alumne ha sabut descriure donant palesa de l’entusiasme i el plaer en que han estat fets.
Al fons la tecnologia impera i mostra amb imatges la puresa del missatge.
Com acte final i innovador l’elaboració d’un petit llibre que amb uns trets
reduïts concretava amb subtilesa el treball.
Tapissos, poemes ,interpretació poètica, tecnologia, artesania,s’han posat d’acord i tots plegats coordinats I dirigits per uns mestres somniadors han aconseguit la màgia d’una tarda inesborrable que formarà part dels nostres records

Videos "Nena" Maria-Mercè Marçal

Nena

Pujaré la tristesa dalt les golfes

amb la nina sense ulls el paraigua trencat,

el cartipàs vençut,tarlatana vella.

I baixaré les graus amb vestit d’alegria

que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques

Maria –Mercè Marçal

Aquest poema ple d’imatges optimistes i alliberadores, on l’acció de pujar a les golfes s’ identifica en el acte de sortir de la monotonia i de la tristesa. Pujar a dalt on tots els somnis són possibles, deixant-se impregnar per la màgia de la llum , el color i la fantasia .

Altres escriptors , Joan Vinyoli, Salvador Espriu, Pere Gimferer com la M.Mercè –Marçal, han emparat també les golfes descrivint metafòricament tot el simbolisme que acompanya aquest lloc on cadascú hi troba el que busca : alegria , amors , valentia recolliment...

Joan Vinyoli Joan Vinyoli i Pladevall neix a Barcelona el dia 3 de juliol de 1914-1984. Sembla que el cognom Vinyoli és d'origen italià (Vignoli) i que es transformà en Viñoli quan un dels avantpassats del poeta s'instal.là a Cuba. Posteriorment, i seguint les recomanacions de Carles Riba, Vinyoli adoptarà la grafia catalana a l'hora de signar els seus escrits.

Cants d'Abelone

Aquest matí m'he despertat flairosa

Com una mata d’espigol una estona

he trafeguejat pels racons foscos de la casa

deixant a lloc les coses de la nit.

He buscat pisa vella en golfes d’hombra

un collaret de gres o bé topazi

Joan Vinyoli .

En aquests poema el poeta hi troba el recolliment en la foscor de l'espai i la fantasia i alegria en els objectes senzills ;un collaret de gres o bé un topazi.

Salvador Espriu en "La pell del Brau" on realitza la fusió de dos pobles mítiques el poble d'Israel i Sepharad . El camí d'Israel , la casa del poema, les golfes closes d'aire i de llum caracteritzades per la fosca , andròmines , records d'infantesa , un vell braser d'aran . Imatges simbòliques que identifiquen la sort d'ambdós pobles . Andròmines , records d'infantesa, un vell braser d'aran espurnes que obriran el camí que esdevindra lliure i feliç.

Pere Gimferrer -1993 Tulipa Veneciana A les golfes la llum no s'enretira, s'arrapa als vidres la tulipa d'ira, la llum és un arquet de violí: en un incendi fet L'esperança no s'enretira s'arrapa als vidres (la llum) La casaca d'or atansa l'apoteosi del llumí la llibertat

Miguel López Crespí en el seu llibre el Cant de la Sibil·la. Homenatge a totes aquelles generacions que aixecaran les poderoses torres de la llibertat. Ens informa de les melodies trobades en un vell fonògraf perdut a les golfes.

Aquests senzills apunts volen testimoniar com aquests espai les "golfes" ha estat font d'inspiració per pensadors i poetes.

El poema de la Maria- Mercè Marçal obre les portes dels meus records i em porta a la infantesa...

Una porta de fusta envellida difícil d'obrir sempre encallada. M'hi atansava cautelosament, perquè no em sentissin, pujava l'escala, esglaons que grinyolaven; poc a poc anava ascendint fins que arribava a dalt

A les golfes hi havia dos compartiments molt diferenciats a banda i banda de l’escala ; a l’esquerra una penombra tènue,subtil envoltava dolçament l’espai on l’àvia guardava les confitures que ella curosament preparava per tot l'any . Tres tupines ufanes plenes de llom, botifarra ,costella de porc dominaven la situació, menges saboroses que anaven apareixen a taula ; pots d’olives de vidre que deixaven traslluir les arbequines lluentes ,apetitoses ; petits feixos de farigola llorer i romaní. Sobre un canyís, esteses reposadament les pomes maduraven engroguides i arrugades com a panses, impregnaven l’ambient d ‘aromes dolços.

L’altra banda era un món diferent . Aquí espai esbatanat, on la persiana de fusta sempre enrotllada deixava passar la llum ,que convidava a disfrutar de les més variades fantasies ; un bagul ple vestits plegats de la meva àvia ,de meva mare de les tietes, els de la meva tieta Carmeta eren els meus preferits i m'agradava disfrasar-me.

Jocs, andròmines, nines pepones d’ulls grossos , nines de drap desmenjades...una banqueta de bova on m'hi agradava seure i organitzar les meves primeres classes, i mirar els llibres i revistes que la meva tieta Rosita lectora infatigable guardava en un armari al fons.

La llibreria que tenia a la seva habitació era intocable solament en casos especials hi podia accedir ( recordo amb tendresa la vegada que malalta em va deixar seure al seu santuari i mirar tot el que hi havia guardat, llibres preciosos plens d'imatges meravelloses,postals i fotografies que ella feia amb una màquina fantàstica ).

Ara, el meu petit regne es trobava a les golfes, remenava i triava, i els contes i rondalles de Folch i Torres eren els meus preferits i un llibre de Julio Verne amb unes il.lustracions magnífiques en mantenien lliurament immersa en un món màgic...

Video Per tu retorno Maria -Mercè Marçal

Pensaments

Cambres silencioses

Cambres silencioses,amb olors i veus que han existit
Records adormits que bressolen i parlen.
Vaig desar a l’armari un núvol blanc ,penyora d’amor
Esquitxos de vida, gaudint de la fragància de l’espígol
Dins la imatge de la mare,silenciosa, embolcallada
Per la claror daurada de la tarda
Absorta, pensant i creant filigranes de ganxet
Flors ,fades, paisatges…
Fins que la última randa del voluptuós vestit de la núvia
Restava dolçament a terra, nuvolada blanca de suau cotó...

Miratge inspirat en un poema de Maria- Mercè Marçal

"Vaig desar a l'armari

aquell núvol més menut

el que duia confetti a les butxaques

Però, ai...les arnes no dormen".

Maria- Mercè Marçal

Salvador Espriu Cançons de la roda del temps

Tot passejant per la xarxa he trobat he trobat aquesta reflexió dels poemes d’Espriu la transmeto per què en gaudiu d ’ella com jo mateixa ho he fet.

Cançons de la roda del temps és el nom sota el qual s'engloben dotze poemes d'Espriu. Formalment són considerablement diferents entre ells, però tots comparteixen una línia temàtica que els uneix. Cançó d'albada és un poema curt de versos lliures que serveix d'introducció a la resta, però generalment el poeta juga hàbilment amb la mètrica; combina versos amb diferent nombre de síl·labes i formes d'estrofa diferents, però manté sempre la regularitat. Sap també intercalar la primera i segona persona segons li convingui, per tal d'aconseguir diversos efectes poètics. Les cançons contenen abundants metàfores que donen lloc a diverses interpretacions, tret característic de la poesia simbolista.

En el conjunt de les cinc cançons, el poeta esdevé el guia d'un jove timoner a través d'un viatge en veler que és metàfora de la seva pròpia vida. El timoner és el mateix Espriu de jove. Ell té el control del timó, però no pot estar segur d'on condueix la ruta que improvisa a mesura que es submergeix en la immensitat de l'oceà. El poeta el va guiant a mesura que li transmet les seves experiències, ell també sembla enyorar la seva joventut, ha comprés, però, que el camí triat ja no pot ser modificat. A mesura que avança la distància entre el poeta i el timoner es va reduint, i el final es fonen en una mateixa persona per compartir un destí en comú. La figura d'aquest jove personatge pot ser, també, la de tot aquell que iniciï una nova vida.

Cançó d'albada ens incita a començar el viatge amb forces i esperances. L'optimisme de la joventut pren forma d'un Carpe Diem relatiu, en el que Espriu no deixa de recordar-nos que la mort sempre aguaita al final del camí. Ens proposa, tot i això, que cadascú gaudeix del seu propi viatge i procuri treure'n el màxim profit.

El segon poema és l'inici del viatge, que ens arrossega a un núvol de dubtes i temences envers al que ens espera en el camí. Al principi el jove timoner només és un petit punt en el blau del mar, però aprendrà a saber afrontar les incerteses de la vida i guiar el vaixell a través de la ruta escollida. El poeta es val de diverses metàfores per aconsellar-li en la ruta. Hem de saber, per exemple, planejar fins a cert punt el futur i no deixar-ho tot a l'atzar. No hem de tenir por de ser observats i, potser, criticats pels que ens envolten. Hem d'intentar aspirar en tot moment a gestes dignes del nostre esforç, i no conformar-nos amb somnis mediocres però de fàcil realització. Trobarem, potser, un obstacle en aquells que estan millor situats que nosaltres, però només ens cal esperar una petita distracció per poder seguir avançant.

Un cop arribats a aquesta etapa, el poeta considera que aquell jove timoner ja s'haurà distanciat prou de la resta de persones, formant-se un caràcter propi. Haurà adquirit, en cert sentit, la soledat de la que parla. El més important, però, és que en aquest moment ja és algú. La nau ja ha estat encarada en una direcció; el retorn ja no és possible i, tot i que estigui cansat en la maduresa de la vida, el poeta ha de recordar que encara és aquell timoner que va iniciar el viatge fa tants anys. Es troba envoltat del fruit del seu esforç, que haurà de saber apreciar si en el futur volem entrar.

La nau ja ha estat encarada en una direcció; el retorn ja no és possible i, tot i que estigui cansat en la maduresa de la vida, el poeta ha de recordar que encara és aquell timoner que va iniciar el viatge fa tants anys. Es troba envoltat del fruit del seu esforç, que haurà de saber apreciar si en el futur volem entrar amb coratge en la casa dels morts. Veu nens i riquesa al seu voltant, és el llegat del seu esforç. Ja ha sobreviscut als temps convulsos de la joventut i ara el seu veler entra en la tranquil·litat d'un mar en calma. Ja no canviarà el rumb, però encara el vent l'arrossegarà cap a l'incert.

Sap que ja s'acosta a la vellesa i que, a partir d'ara, la seva persona entrarà en una lenta decadència a mesura que passi el temps. Cada pas que doni li serà més costós que l'anterior. El poeta es meravella del camí que ha recorregut, però encara no sap com ha estat capaç de conduir la seva vida en aquest rumb. Ara es qüestiona el demà, i el que hi ha més enllà dels murs de la mort. Encara contempla les darreres llums de la vida, però Cançó del triomf de la nit ja fa una hipòtesi sobre el que trobarà. Aquest poema trenca notablement amb el ritme calmat dels altres. Veu la mort com una etapa fugaç, però violenta i sorollosa. Sembla tenir por de l'aigua, demana que li allunyin; però el cert, és que no està demanant altra cosa que la mort. L'aigua i el mar havien estat la seva vida; per tant, finalment ha sabut afrontar amb coratge la mort, i ara només demana que el recordem quan ja no hi sigui.

En gran part, l'originalitat de Cançons de la roda del temps radica en l'interès del poeta per formar un individu basat en les seves pròpies conviccions, un individu que “és” i “serà”, i no tan sols un fruit de l'atzar que canvia constantment segons la direcció dels esdeveniments. Un cop establertes les arrels de la nostra personalitat, caldrà mantenir-les durant la resta de la vida per poder trobar la pau en la vellesa. És també interessant la profunda meditació del poeta sobre la mort, preocupació que no oblida en cap moment de la seva existència, però que al final sap afrontar amb orgull.

Cançó d'albada

Desperta, és un nou dia
La llum del sol llevant,vell guía
No deixes res
Per caminar i mirar fins ponent
Car tot en un moment en serà pres

Salvador Espriu. Raimon