Salvador Espriu Biografia

Salvador Espriu neix a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare exerceix de notari, el 10 de juliol de 1913. La seva família, però, s'estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat essencial en l'univers literari del poeta que la mitifica amb el nom de Sinera.
Salvador Espriu és ,abans de tot, un autor d'un bagatge cultural excepcional, que basat sobretot en una formació clàssica de primer ordre, combina aquestes referències cultes amb altres de més remotes en l'espai ( la mitologia egipcia per exemple )i amb un domini extraordinari dels més variats registres de la llengua. Aquests domini producte d'una progresiva i constant dedicació , el va moure a revisar les seves obres d'una manera sistemàtica.
Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel, escrit en castellà, es publica el 1929, quan només té setze anys. El 1930 Salvador Espriu estudia Dret i Història Antiga a la Universitat de Barcelona. El 1931 publica El doctor Rip i Laia, dues novel•les que mostren ja la seva capacitat com a narrador original que s'aparta dels corrents noucentistes. Laia tindrà després diverses versions i arribarà fins i tot al cinema amb l'actriu Núria Espert de protagonista.

El 1933 fa un viatge amb un grup de professors i estudiants a l'Orient, en un creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre altres indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais geogràfics que tindran un paper important en l'obra que més tard farà. Espriu viu l'època de la preguerra civil espanyola, de gran vitalitat cultural sobretot a Barcelona, i es relaciona amb intel•lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila i Carles Riba.

Publica Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935) amb una prosa que consolida el seu do de narrador situada entre la sàtira esperpèntica i el lirisme. El 1935 es llicencia en Dret i el 1936 ho fa en Història Antiga. La guerra civil espanyola li tallà la llicenciatura de Llengües Clàssiques quan el mobilitzen amb destinació a la columna Macià-Companys, a la secció d'Arxius de l'Auditoria de Guerra on va estar fins el 1939.

Un cop acabada la guerra, treballa com a advocat en una notaria. Aleshores, amb les llibertats catalanes abolides de manera absoluta, és quan Salvador Espriu viu el que més tard es coneixerà per l'exili interior. Malgrat continuar la seva feina d'advocat, Espriu mai no abandona el conreu literari. D'aquesta etapa sorgeixen obres de teatre com Primera història d'Esther (editada el 1948 i estrenada el 1957) o els llibres de poemes Les cançons d'Ariadna (1949), Les Hores i Mr. Death (1952), El caminant i el mur (1954), i Final del laberint (1955). Ja a la dècada dels seixanta i dels setanta, l'obra d'Espriu, i ell mateix, es converteixen en símbol de la literatura catalana (La pell de brau, 1960).

Les musicacions que fa el cantautor Raimon d'alguns dels seus poemes contribueixen de manera notable a la popularització, així com les diverses representacions que es fan de les seves obres teatrals com Ronda de mort a Sinera (1966), muntatge fet per Ricard Salvat sobre textos del poeta, o Una altra Fedra, si us plau (1978). El 1980 es publica el primer volum de l'Obra Poètica Completa traduïda al castellà a cura d'Andrés Sánchez Robayna i Ramon Pinyol.

El seu nom està sovint en les propostes per al premi Nobel que haurien hagut d'arribar a l'Acadèmia Sueca en una situació normalitzada. És distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982). És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi. És membre i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Durant els darrers anys de la seva vida, Espriu es dedica a corregir i revisar la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat.
Salvador Espriu és ,abans de tot, un autor d'un bagatge cultural excepcional, que basat sobretot en una formació clàssica de primer ordre, combina aquestes referències cultes amb altres de més remotes en l'espai ( la mitologia egipcia per exemple )i amb un domini extraordinari dels més variats registres de la llengua. Aquests domini producte d'una progresiva i constant dedicació , el va moure a revisar les seves obres d'una manera sistemàtica.
Espriu és alhora , un gran creador de mites. Per a ell, el mite és l'instrument més precís per expressar en termes literaris . les seves inquietuds. Influït sens dubte per abundants lectures biblíques i mitològiques , ha forjat, per damunt de tots el mite de Sinera( paraula resultant d'invertir l'ordre de les lletres del topònim Arenys)que present en la totalitat de la seva producció, simbolitza, d'una banda , el seu món d'infant i d'adolescent esfondrat a causa de la guerra civili, de l'altra el seu país Catalunya. En essencia l'escriptor , que ha poblat aquest món mític amb un seguit de personatges representatius, en situar Sinera en un marc atemporal ha aconseguit que esdevingués el miet d'un món perdut , a l'elegia i al record del qual s'ha consagrat. Alhora , Sinera, sobre la qual pesa un destí tràgic , és el punt de partida d'una meditació de caràcter existencial sobre la condició de l'home i la seva llibertat.
A la pell de brau(1960) llibre que ha obtingut un enorme ressó dintre i fora de Catalunya , és presentada, en una actitud profètica i de severa amonestació , la tragédia de Sepharad(paraula hebrea que vol designar Espanya),territori dramàticament i periòdicament assolat per conflictes fraticides .Un propòsit ètic emmarca un blasme de la situació històrica i unes propostes sinceres de reconciliació i de convivència pacífica:

El sol no pot assecar, pell de brau,
la sang que tots hem vessat,
la que vessarem demà,
pell de brau.
Un llunyà dia del nostre hivern,
ja sota l'emparança d'aquest cel,
al color de l'enveja véiem arrelar
amb esglai el grann crim de Sepharad:
la infinita tristesa del pecat
de la guerra sense victòria entre germans.

Aquesta pulcritud afegida al valor de la seva obra el converteix en un model de l'últim quart de segle. La construcció de la seva mitologia geogràfica té com a claus principals: Lavínia (Barcelona); Sinera (Arenys); Konilòsia (terra de conills-Espanya); Alfaranja (Catalunya) o Sepharad (península ibèrica). El 22 de febrer de 1985 va morir a Barcelona i és enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera.