dissabte, 27 de febrer del 2010
Maria Antònia Salvà
Vaig conèixer a Maria-Antònia Oliver vers la veu entusiasta d'en Jaume Fuster, el seu marit, enamorat i profund admirador de la seva obra literària, a la universitat de Barcelona en uns tallers de Llengua i literatura .
Aquesta introducció pot semblar aliena , però avui el seu nom m'ha portat a confondre'l en el de Maria -Antònia Salvà; un instant ,una espurna , un llambreig, i la inquietud ara d'estudiar i aprofundir en l'obra de Maria-Antònia Salvà.
És la màgia del nom i les paraules ,de les cadenes que s'enllacen unes a les altres , així es com funcionen les cadenes transmissió i també les cadenes del pensament que transfereixen la seva continuïtat donat-se la mà uns als altres.
Clementina Arderiu, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig,Simon de Beauvoir Maria -Antònia Salvà..."mares simbòliques" de Maria Mercè Marçal al llarg de la seva carrera literària, molts textos, moltes obres i moltes mares, amb les quals va dialogar i va aprendre, a fi de trobar el tan cercat llinatge femení.
Maria Antònia Salvà va néixer a Palma el 1869. Filla d'una família de terratinents, va passar els primers anys a les terres que la família posseïa a Llucmajor, amb les seves ties, a qui el pare l'havia confiada, ja que la mare va morir quan Maria Antònia era molt menuda. Als sis anys va tornar a Palma al costat del seu pare, que hi exercia d'advocat, i va estudiar al Col·legi de la Puresa. El contacte amb la Renaixença mallorquina i l'amistat amb la família de Miquel Costa i Llobera van potenciar la vocació literària de la noia que ja escrivia des de ben petita. Un revulsiu molt important va ser la descoberta del poema Canigó de Verdaguer, obra que se sabia de memòria i que es convertí en un joc poètic amb el seu pare. Vital i refinada, dedicà la seva vida a escriure, traduir i llegir. I a viure entre Palma i Llucmajor, a l'interior de l'illa, sobretot a La Llapassa, la possessió pairal. Allí rebia nombroses visites i escriví un epistolari molt extens i valuós amb els escriptors i intel·lectuals del seu temps. El seu contacte vital i quotidià amb la natura i el vocabulari de la ruralia, són determinants per entendre la seva poesia que inicià, a finals del segle XIX, sota el mestratge de Miquel Costa i Llobera. Justament l'any 1907 fa un viatge a Orient amb Costa Llobera, La poeta plasma les impressions rebudes sobre els llocs que visita (Atenes, Constantinoble, Patmos, Rodes, Xipre, Beirut, Haifa, Terra Santa, el Caire i Roma) en un quadern titulat Viatge a Orient, pioner en el llibres de viatges escrits per una dona, però que no es va publicar fins l'any 1998. Aviat va estrènyer l'amistat amb els joves poetes Miquel Ferrà o Josep Carner, que van esdevenir els seus amics i mentors literaris. L'any 1910 publica el primer llibre Poesies, amb pròleg de Costa i Llobera. Josep Carner va ser un gran admirador de l'obra de Maria Antònia Salvà i la va donar a conèixer a Catalunya, sobretot amb la publicació de Mireia, l'obra emblemàtica de Frederic Mistral i el felibritge occità. Segons Carner, Salvà representa, dins l'Escola Mallorquina —escola que s'inspirava en els models clàssics horacians, i van suscitar una gran admiració en la nova generació de poetes noucentistes catalans—: "l'endreç angèlic, la complaença íntima de cada cosa al seu lloc, de cada emoció dins una música avinguda i escaient". Els llibres més representatius de la poeta són Espigues en flor (1926), amb pròleg de Josep Carner, El retorn (1934), sens dubte la seva obra més important, i Lluneta del pagès (1952). Destaquen també, les traduccions de Giovanni Pascoli o Francis Jammes i, en prosa, Els promesos (1922-23), d'Alexandre Manzoni. Tot i que durant la guerra civil espanyola va simpatitzar amb el bàndol franquista, durant la postguerra va participar activament en els intents clandestins per mantenir la llengua i la literatura catalanes. La publicació de les seves obres va suscitar nombroses dificultats per superar la censura. L'any 1946 publica Llepolies i joguines, el segon llibre inèdit publicat en català a Mallorca en la immediata postguerra, i els anys següents apareixen la resta de volums d ela seva obra completa, entre els quals cal destacar el volum de proses biogràfico-literari Entre el record i l'enyorança (1955). En els darrers anys de la seva vida va rebre l'homenatge de la intel·lectualitat mallorquina, i Josep Carner li va editar l'Antologia poètica, una important mostra i actualització d ela seva obra, acabada pocs mesos abans de la mort de la poeta, ocorreguda a Llucmajor, el 29 de gener de 1958. Com ha passat amb d'altres escriptores històriques, l'obra de Maria-Antònia Salvà ha hagut de superar els prejudicis que socialment han situat la literatura escrita per dones en un segon nivell. En l'actualitat, però, és considerada un clàssic modern
Aquesta introducció pot semblar aliena , però avui el seu nom m'ha portat a confondre'l en el de Maria -Antònia Salvà; un instant ,una espurna , un llambreig, i la inquietud ara d'estudiar i aprofundir en l'obra de Maria-Antònia Salvà.
És la màgia del nom i les paraules ,de les cadenes que s'enllacen unes a les altres , així es com funcionen les cadenes transmissió i també les cadenes del pensament que transfereixen la seva continuïtat donat-se la mà uns als altres.
Clementina Arderiu, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig,Simon de Beauvoir Maria -Antònia Salvà..."mares simbòliques" de Maria Mercè Marçal al llarg de la seva carrera literària, molts textos, moltes obres i moltes mares, amb les quals va dialogar i va aprendre, a fi de trobar el tan cercat llinatge femení.
Maria Antònia Salvà va néixer a Palma el 1869. Filla d'una família de terratinents, va passar els primers anys a les terres que la família posseïa a Llucmajor, amb les seves ties, a qui el pare l'havia confiada, ja que la mare va morir quan Maria Antònia era molt menuda. Als sis anys va tornar a Palma al costat del seu pare, que hi exercia d'advocat, i va estudiar al Col·legi de la Puresa. El contacte amb la Renaixença mallorquina i l'amistat amb la família de Miquel Costa i Llobera van potenciar la vocació literària de la noia que ja escrivia des de ben petita. Un revulsiu molt important va ser la descoberta del poema Canigó de Verdaguer, obra que se sabia de memòria i que es convertí en un joc poètic amb el seu pare. Vital i refinada, dedicà la seva vida a escriure, traduir i llegir. I a viure entre Palma i Llucmajor, a l'interior de l'illa, sobretot a La Llapassa, la possessió pairal. Allí rebia nombroses visites i escriví un epistolari molt extens i valuós amb els escriptors i intel·lectuals del seu temps. El seu contacte vital i quotidià amb la natura i el vocabulari de la ruralia, són determinants per entendre la seva poesia que inicià, a finals del segle XIX, sota el mestratge de Miquel Costa i Llobera. Justament l'any 1907 fa un viatge a Orient amb Costa Llobera, La poeta plasma les impressions rebudes sobre els llocs que visita (Atenes, Constantinoble, Patmos, Rodes, Xipre, Beirut, Haifa, Terra Santa, el Caire i Roma) en un quadern titulat Viatge a Orient, pioner en el llibres de viatges escrits per una dona, però que no es va publicar fins l'any 1998. Aviat va estrènyer l'amistat amb els joves poetes Miquel Ferrà o Josep Carner, que van esdevenir els seus amics i mentors literaris. L'any 1910 publica el primer llibre Poesies, amb pròleg de Costa i Llobera. Josep Carner va ser un gran admirador de l'obra de Maria Antònia Salvà i la va donar a conèixer a Catalunya, sobretot amb la publicació de Mireia, l'obra emblemàtica de Frederic Mistral i el felibritge occità. Segons Carner, Salvà representa, dins l'Escola Mallorquina —escola que s'inspirava en els models clàssics horacians, i van suscitar una gran admiració en la nova generació de poetes noucentistes catalans—: "l'endreç angèlic, la complaença íntima de cada cosa al seu lloc, de cada emoció dins una música avinguda i escaient". Els llibres més representatius de la poeta són Espigues en flor (1926), amb pròleg de Josep Carner, El retorn (1934), sens dubte la seva obra més important, i Lluneta del pagès (1952). Destaquen també, les traduccions de Giovanni Pascoli o Francis Jammes i, en prosa, Els promesos (1922-23), d'Alexandre Manzoni. Tot i que durant la guerra civil espanyola va simpatitzar amb el bàndol franquista, durant la postguerra va participar activament en els intents clandestins per mantenir la llengua i la literatura catalanes. La publicació de les seves obres va suscitar nombroses dificultats per superar la censura. L'any 1946 publica Llepolies i joguines, el segon llibre inèdit publicat en català a Mallorca en la immediata postguerra, i els anys següents apareixen la resta de volums d ela seva obra completa, entre els quals cal destacar el volum de proses biogràfico-literari Entre el record i l'enyorança (1955). En els darrers anys de la seva vida va rebre l'homenatge de la intel·lectualitat mallorquina, i Josep Carner li va editar l'Antologia poètica, una important mostra i actualització d ela seva obra, acabada pocs mesos abans de la mort de la poeta, ocorreguda a Llucmajor, el 29 de gener de 1958. Com ha passat amb d'altres escriptores històriques, l'obra de Maria-Antònia Salvà ha hagut de superar els prejudicis que socialment han situat la literatura escrita per dones en un segon nivell. En l'actualitat, però, és considerada un clàssic modern
Maria Mercè Marçal valora a Maria-Antonia Salvà per ser la primera poeta important de la història de la poesia catalana i per incorporar-hi una experiència femenina del món.Critica el menyspteniment de què va ser objecte després de la seva mort,malgrat els elogis que havia rebut d'escriptors com Folguera, Riba i Josep Carner,qui prologà el segon llibre Espigues en flor.
Maria -Antònia Salvà sempre fou present en els escrits de Marçal i en moltes ocasions emprà un poema seu, "D'un cactus" que li agradava entendre com una al·legoria de les dones escrptores
"D'un cactus"
Com rèptil monstruós de pell clapada,
d'entranya llefiscosa,era ajocat,
al seu racó bevent la solellada,
De sobte,sa malícia desvetllada,
enrevinclant-se va trencar el test,
Enllà de l'hort,que se'n perdés el quest,
dalt una paret sec a fou llançat,
i al cap de temps,damunt les pedres dures,
furgant per els llivanyes i juntures,
trobí el vell drac, encara aferrisat
Maria- Antonia Salvat
"D'un cactus"
Com rèptil monstruós de pell clapada,
d'entranya llefiscosa,era ajocat,
al seu racó bevent la solellada,
De sobte,sa malícia desvetllada,
enrevinclant-se va trencar el test,
Enllà de l'hort,que se'n perdés el quest,
dalt una paret sec a fou llançat,
i al cap de temps,damunt les pedres dures,
furgant per els llivanyes i juntures,
trobí el vell drac, encara aferrisat
Maria- Antonia Salvat
Aquest poema evoca la ferotge i inesperada capacitat de supervivència d'un cactus. Com sol passar amb molts dels seus poemes, darrera la descripció d'una escena de la vida o del paisatge camperols apunta, tal com deia Llompart, "un imperceptible sentit simbòlic, vagarós i tot just insinuat",que posa de manifest una mena d'al·legoria de la dona escriptora, aquella que Tillie Olsen, en un llibre memorable, va batejar de "supervivent". I en el cas de l'autora que ens ocupa, gosaria dir que és doblement supervivent. D'una banda, pel simple fet d'haver agafat la ploma, dreçant-se contra el silenci secularment assignat al sexe femení. Amb el que això tenia de "monstruós", és a dir de susceptible de ser mostrat per la seva excepcionalitat o raresa. Com el cactus, planta de desert, "rèptil monstruós de pell clapada d'entranya llefiscosa", adaptat a un entorn hostil i que "beu la solellada" en un racó fins que "sa malícia desvetllada / enrevinclant-se va esquerdar el test".
En segon lloc, Maria Antònia Salvà pot ser considerada supervivent perquè, malgrat la tradicional dificultat de transmissió de la immensa majoria d'obres femenines, amb un cert esforç, furetejant per les llibreries de vell, les lectores i els lectors potencials que s'hi interessin i tinguin prou tenacitat poden arribar fins a la seva obra.
Per això també la seva sort s'assembla a la del cactus del poema, que havent estat llançat dalt d'una paret seca ,"enllà de l'hort,que se'n perdés el quest" ,és capaç d'obri-se pas "entre les pedres dures /furgant per les llivanyes i juntures", lluitant per sobreviure
Exili
Maria-Mercè Marçal, també ens va deixar,intuir en alguns poemes la duresa de l'exili.
En el seu cas lluny del poble on va néixer Ivars d'Urgell- el terreny aspre dels marges , d'un cert exili , però amb l'esperança que en aquests territoris nous pot créixer una llibertat que la portarà a gaudir d'una autonomia pròpia i a la vegada creadora , narradora de somnis.La paraula de Maria-Mercè ens pot desvetllar ressons propis en cadascú de nosaltres.
Per tu retorno
Per tu retorno d'un exili vell
com si tornés d'enlloc.I alhora et sé
terra natal, antiga claror meva,
i l'indret on la culpa es feia carn.
Retorno en tu,per tu, a l'espai sec
d'on vaig fugir sense poder oblidar;
desig sense remei, ferida arrel
arrapada, clavada cos endins.
Per tu retornod'un exili vell
refugi contra tu,des d'on trair
la primera abraçada i on triar
des l'enyor,escandall d'unes mans.
Retorno en tu, per tu, al vell jutjat
sense horari ni nom, fosa en la pell
dels teus camins que em coneixen la pell,
closa en els ulls que ja gosen fitar
el teu esguard, com si tornés d'enlloc
En el seu cas lluny del poble on va néixer Ivars d'Urgell- el terreny aspre dels marges , d'un cert exili , però amb l'esperança que en aquests territoris nous pot créixer una llibertat que la portarà a gaudir d'una autonomia pròpia i a la vegada creadora , narradora de somnis.La paraula de Maria-Mercè ens pot desvetllar ressons propis en cadascú de nosaltres.
Per tu retorno
Per tu retorno d'un exili vell
com si tornés d'enlloc.I alhora et sé
terra natal, antiga claror meva,
i l'indret on la culpa es feia carn.
Retorno en tu,per tu, a l'espai sec
d'on vaig fugir sense poder oblidar;
desig sense remei, ferida arrel
arrapada, clavada cos endins.
Per tu retornod'un exili vell
refugi contra tu,des d'on trair
la primera abraçada i on triar
des l'enyor,escandall d'unes mans.
Retorno en tu, per tu, al vell jutjat
sense horari ni nom, fosa en la pell
dels teus camins que em coneixen la pell,
closa en els ulls que ja gosen fitar
el teu esguard, com si tornés d'enlloc
dijous, 11 de febrer del 2010
La dona de Lot
La dona de Lot
Aquest tòpic literari parteix d'un versicle bíblic,concretament el 26 del capítol 19 del llibre del Gènesi: "Su mujer miró hacia atràs y se convirtió en poste de sal".
Aquesta metamorfosi culminant ha donat lloc a diferents interpretacions.
Segons els diferents diccionaris bíblics, sembla ser que aquest breu text seria l'explicació popular de la formació d'alguna penya o d'un bloc de formació salina:Fins i tot un pic de sal existent vora el penyasegat de l'actual mar Mort.
"La dona de Lot" ha donat peu a diferents interpretacions literàries , textos visionaris de la realitat del món i la subjectivitat de l'autor ,d'acord a la moment històric i social.
Mario Benedetti en parla i li prohibeix que es converteixi en una estàtua de sal Li recorda el seu passat de carn i os, al seu interior encara el cor és viu. de la seva història extremada i sense memòria A les darreres estrofes trobem un canvi, el poeta com si de Déu es tractés exhorta l’estàtua perquè torni a la vida
Anna Akhmàtova el va escriure entre el 22 i el 24. En aquest poema tenen un pes força especial les circunstàncies personals i socials de l’autora.Fou declarada enemiga del regim sorgit després de la Revolució russa de 1917 Stalin prohibirà les seves obres i farà empresonar el seu fill.
Així doncs la temàtica de l’exili és cabdal , poema del que Maria Mercè Marçal afirma que reflecteix la pietat pel qui abandona el seu malaurat país ( Marçal&Zgustova 2004)
El record, la nostàlgia d’una persona que desapareix uneix el jo poètic amb la dona de Lot el paradigma de la resistència a l’exili o la llibertat igual que Dafne (mite de Dafne i Apol·lo) reivindica la valentia del seu gest. Fa una segona part "el darrer brindis"on critica el càstig diví a la ignorància i al patiment vital.
Aquest tòpic literari parteix d'un versicle bíblic,concretament el 26 del capítol 19 del llibre del Gènesi: "Su mujer miró hacia atràs y se convirtió en poste de sal".
Aquesta metamorfosi culminant ha donat lloc a diferents interpretacions.
Segons els diferents diccionaris bíblics, sembla ser que aquest breu text seria l'explicació popular de la formació d'alguna penya o d'un bloc de formació salina:Fins i tot un pic de sal existent vora el penyasegat de l'actual mar Mort.
"La dona de Lot" ha donat peu a diferents interpretacions literàries , textos visionaris de la realitat del món i la subjectivitat de l'autor ,d'acord a la moment històric i social.
Mario Benedetti en parla i li prohibeix que es converteixi en una estàtua de sal Li recorda el seu passat de carn i os, al seu interior encara el cor és viu. de la seva història extremada i sense memòria A les darreres estrofes trobem un canvi, el poeta com si de Déu es tractés exhorta l’estàtua perquè torni a la vida
Anna Akhmàtova el va escriure entre el 22 i el 24. En aquest poema tenen un pes força especial les circunstàncies personals i socials de l’autora.Fou declarada enemiga del regim sorgit després de la Revolució russa de 1917 Stalin prohibirà les seves obres i farà empresonar el seu fill.
Així doncs la temàtica de l’exili és cabdal , poema del que Maria Mercè Marçal afirma que reflecteix la pietat pel qui abandona el seu malaurat país ( Marçal&Zgustova 2004)
El record, la nostàlgia d’una persona que desapareix uneix el jo poètic amb la dona de Lot el paradigma de la resistència a l’exili o la llibertat igual que Dafne (mite de Dafne i Apol·lo) reivindica la valentia del seu gest. Fa una segona part "el darrer brindis"on critica el càstig diví a la ignorància i al patiment vital.
Maria-Mercè Marçal descriu el despitós Déu i reivindica l'anonimat de la dona de...i defensa el dolor transformat en la creació.
La dona de Lot
Dona estàtua, la teva història
blau verd vermella
va quedar blanca d'angoixa
extenuada i sense memòria
Dona estàtua per sort
vas ser os,carn vas anar
i no obstant això què trist
és tenir-te i no tenir-te
Dona amb pluja i passat
avara de les teves mercès
tan de bo escampi i et quedis
per sempre d'aquest costat
Dona de sal i rosada
el teu cor segueix en zel
i la teva veu està de dol
amb audàcia sense alertes
amb raó o sense motiu
dona de lot et prohibeixo
que en estàtua et converteixis
dona una altra diferent
si no fos jutge i part
jugaria a despullar-te
lentament,lentament
Mario Benedetti 1920-2009
Sobre un vell tema reprès per Anna Akmàtova
...Endins d’endins, clavada a terra,
cega com la llavor, creix una veu
i es fa arrel en l’entranya de la dona:
No és massa tard, encara. Encara pots mirar.
Mira enrere, cap Veu no coneix el teu nom.
I el teu cos allà resta, ebri de pluja i sol.
Sotmesa arreu on vagis a llei d’estrangeria,
ombra seràs des d’ara, desposseïda arreu,
perquè només t’és pàtria allò que ja has viscut.
Un esguard! I aglevats per un dolor mortal
els seus ulls ja no poden, de sobte, mirar més.
La rígida camisa de força de la sal
bloqueja la follia. La pantalla és en blanc.
A l’alba reverbera la història sense història.
El gest es perpetua
gegantí i resplendent.
I en la duresa mineral impresa
figura la pregunta sense veu:
Quin era el Nom de la dona de Lot,
la qui donà la vida només per un esguard?
Maria Mercè Marçal 1952-1998
LA DONA DE LOT
Em vaig girar segurament per curiositat.
Però, a més de la curiositat, vaig poder tenir altres motius.
Em vaig girar per recança d’una gibrella de plata.
Per descuit, mentre em cordava la corretja de la sandàlia.
Per no haver de continuar mirant el clatell virtuós
del meu marit, Lot.
Per la certesa sobtada que, si moria,
ell ni tan sols s’hauria aturat.
Per la desobediència dels submisos.
En parar l’orella i sentir que ens empaitaven.
Sobtada pel silenci, amb l’esperança que Déu s’havia repensat.
Les nostres dues filles desapareixien ja darrere el cim del turó.
Vaig notar el pes de la vellesa. De l’allunyament.
De la vanitat d’una vida errant. De la somnolència.
Em vaig girar en deixar el farcell a terra.
Em vaig girar per la por de no saber on posar el peu.
En el meu camí havien aparegut escurçons,
aranyes, rates de camp i pollets de voltor.
Allò ja no era ni bo ni dolent: senzillament, tota cuca viva
s’arrossegava i saltava en una munió que feia pànic.
Em vaig girar per una sensació de solitud.
Per la vergonya de fugir d’amagat.
Pel desig de cridar, de tornar.
O potser tot just quan es va aixecar un vent
que em va desfer els cabells i em va tirar la roba amunt.
Em va fer la impressió que ho veien des de les muralles de Sodoma
esclafien, una vegada i una altra, un riure sonor.
Em vaig girar de la ràbia.
Per sadollar-me de la seua enorme ruïna.
Em vaig girar per tots els motius suara esmentats.
Em vaig girar no pas per pròpia voluntat.
Va ser un roc que va caure, sorollant sota meu.
Va ser una escletxa, que em va barrar el pas de sobte,
arran de la qual saltironava una llebre, dreçada sobre les anques.
I en aquell moment totes dues vam mirar cap enrere
No, no. Jo no vaig deixar de córrer,
d’arrossegar-me, de giravoltar,fins que una foscor no es va desplomar del cel,
i amb ella una sorrera calenta i un plujam d’aus mortes.
Per la manca d’alè, em vaig cabdellar moltes vegades.
Si algú m’hagués vist, hauria cregut que ballava.
No està exclòs que no tingués els ulls oberts.
És possible que caigués de cara a la ciutat.
Wislawa Szymborska. LA DONA DE LOT.
Em plau exposar breument que la passejada per aquests poemes m'ha portat a veure com una mateixa història ens desplega reflexions múltiples que enriqueixen la interpretació de la figura femenina de la dona de Lot.
Quina és la realitat de la desobediència de Lot? La curiositat o la nostàlgia d'abandonar el present que es convertirà en passat i la por d'enfrentar-se a un futur incert?. Les metamorfosis que al llarg de la vida anem experimentant susciten situacions semblants, moltes vegades el canvi ens neguiteja,el futur gran desconegut ,ens trasbalsa, en aquest punt, la decisió i la valentia copsarà el sentit i la plenitud de la vida en el present que ja farem nostre.
"Aquell, que el seu rostre no irradia llum mai serà estrella". Proverbi
dimecres, 3 de febrer del 2010
Algun dia sense presses
Algun dia sense presses, després de regalimar les gotes de l’enyorança.
Em llevaré de bon matí ,quan el sol encara està amagat sota les últimes llàgrimes de la nit que dolçament s’acomiada.
Agafaré el camí que em portarà a l’aeroport. Asseguda a l’autobús, aniré contemplant ,com el dia es va despertant, i s’aclareix, rebré la besada del sol que m’acompanyarà content en aquest viatge de poca durada ; un dia , a la nit, tornaré a estar a casa.
Sense cap maleta, lleugera de pes però plena d’il·lusions i records m’encaro valenta a aquesta fita.
En arribar a Brussel·les ,com sempre en el moment de l’aterratge , m’omplo de la bellesa de la ciutat que des de de l’alçada, albiro, amb les seves zones arbrades, catifes de verd i petites cases que li donen un aspecte de conte de fades.
A la ciutat passejaré pel Bulevard i dinaré al lloc de sempre.
Ara necessito actuar amb immediatesa , per arribar a l’escola del Bert. el meu nét, surt a les quatre , m’emociona el pensar en la seva cara de sorpresa,el seu somriure rialler , divertit i la gràcia de la mirada resplendent ,llampegant d'alegria …
Junts negociarem, si anem a buscar el Marc que surt mig hora més tard i sempre té compromisos que atendre a l’hora de la sortida.
Crec, que decidirem marxar sols. El Bert agafa sempre a la mateixa hora el Bus.A partir d'aquest instant es converteix en el guia segur i eficient. ..
Passarem pel forn del Pol , ple de pans de tota mena i pastissos deliciosos,
En comprarem un, de passada saludarem als avis i els farem còmplices de la nostra aventura i tot seguit, de pressa, de pressa cap a casa ,a la poca estona aniran arribant tots …Soparem , i ara si, m’acompanyaran a l’aeroport, l’últim avió de la nit em tornarà al punt de partida , Barcelona , després d’un dia fantàstic i diferent.
Ah! Us vull dir que aquest no es pas el meu primer viatge , n’he fet molts fins i tot m’he passejat pels carrers de París…
Les veles de la imaginació , tenen una força infinita,i saben oferir-me en plàtera els desigs més amagats
Em llevaré de bon matí ,quan el sol encara està amagat sota les últimes llàgrimes de la nit que dolçament s’acomiada.
Agafaré el camí que em portarà a l’aeroport. Asseguda a l’autobús, aniré contemplant ,com el dia es va despertant, i s’aclareix, rebré la besada del sol que m’acompanyarà content en aquest viatge de poca durada ; un dia , a la nit, tornaré a estar a casa.
Sense cap maleta, lleugera de pes però plena d’il·lusions i records m’encaro valenta a aquesta fita.
En arribar a Brussel·les ,com sempre en el moment de l’aterratge , m’omplo de la bellesa de la ciutat que des de de l’alçada, albiro, amb les seves zones arbrades, catifes de verd i petites cases que li donen un aspecte de conte de fades.
A la ciutat passejaré pel Bulevard i dinaré al lloc de sempre.
Ara necessito actuar amb immediatesa , per arribar a l’escola del Bert. el meu nét, surt a les quatre , m’emociona el pensar en la seva cara de sorpresa,el seu somriure rialler , divertit i la gràcia de la mirada resplendent ,llampegant d'alegria …
Junts negociarem, si anem a buscar el Marc que surt mig hora més tard i sempre té compromisos que atendre a l’hora de la sortida.
Crec, que decidirem marxar sols. El Bert agafa sempre a la mateixa hora el Bus.A partir d'aquest instant es converteix en el guia segur i eficient. ..
Passarem pel forn del Pol , ple de pans de tota mena i pastissos deliciosos,
En comprarem un, de passada saludarem als avis i els farem còmplices de la nostra aventura i tot seguit, de pressa, de pressa cap a casa ,a la poca estona aniran arribant tots …Soparem , i ara si, m’acompanyaran a l’aeroport, l’últim avió de la nit em tornarà al punt de partida , Barcelona , després d’un dia fantàstic i diferent.
Ah! Us vull dir que aquest no es pas el meu primer viatge , n’he fet molts fins i tot m’he passejat pels carrers de París…
Les veles de la imaginació , tenen una força infinita,i saben oferir-me en plàtera els desigs més amagats
"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
