ConferènciaJordi Giró

El dimecres al matí vaig presenciar l'execució d'un quadre:
Autor : Jordi Giró.
Tema: la Nova cançó.
La tela blanca lluïa resplendent., d'una manera magistral el pintor va plasmar els trets fonamentals d'aquest fet social i històric.
Les línies negres de l'esbós van marcar les diferents etapes.
Unes pinzellades vermelles assenyalen l'any 1951, són el tret de sortida d'un grup de joves intel·lectuals desconeguts , que han passat a la història amb el pseudònim dels Setze Jutges. S'havien proposat: normalitzar l'ús de la llengua catalana i reivindicar les llibertats.
Personatges com Serrahima, Joan Armengol, Remei Margarit, Espinàs encapsalen aquest moviment. Escrivien i componien cançons arreu de Catalunya.
Una veladura verda irrompeix, omple d'esperança l'any 1960. La incorporació de les companyies discogràfiques Edigsa-Concéntrica van ajudar a difondre les cançons que feien albirar un futur d'esperança.
Els Setze Jutges per aconseguir els objectius que s'havien marcat necessitaven veus impactants que sabessin transmetre 'ls.
Colors blaus , blancs i maragdes, simfonia de colors.
Calia amalgamar els colors i aconseguir que aquesta cançó de protesta s'impregnés de les veus i la poesia de cantants emblemàtics com Lluís Llach, Raimon , J. Manel Serrat que fascinàven als oients amb les seves veus.Consolidades per els poemes de J. Verdaguer, S.Espriu, Miquel M. Pol.
Música i poesia en perfecta sintonia que sabien arribar a l'ànima i la tenyien de bellesa i profunditat.
l'espurneig d'un punt de groc ,i taronja emergeix " La trinca"
un punt de sal ,un de pebre...sabia dir mig en broma i fina ironia les veritats més profundes..
Era el moment de fusionar totes les inquietuds i afegir-ne de noves .
El 1980 el fenomen Rock català apareix .Els seus concerts movilitzen grans
onades de joves .
La Nova Cançó s'ha consolidat, amb la gran varietat de cantants, de grups:
Ma del Mar Bonet, J. M. Serrat.
El terme Nova Cançó obre les portes a la nova expressió.Cançó Catalana.
Però ,és ara a punt de finalitazar el quadre quan una pinzellada tèrbola de melangia apareix , a la nostra cançó li manca l'aixopluc dels mitjans de comunicació, no és suficientment tramesa , no se sent la seva veu.
S'havia sabut lluitar desfent les barreres de la dictadura.
Quines barreres tenim ara?.
La figura de l'Ovidi porta un plugim de tristesa un bany de roses, blaus i lilàs... el quadre queda acabat . Pot ser el só de la seva veu i la injustícia seran l'esperó que ens farà reaccionar

Vestuari maya de Guatemala

Amb les seves mans i els seus ulls. Teixits maies, miralls d’una cosmovisió aproxima a l’espectador aspectes de la història i la cultura maia a través d’una de les seves manifestacions artístiques i simbòliques més singulars: els teixits i la vestimenta i especialment posa de manifest com els teixits i els vestits maies han estat un dels vehicles utilitzats per transmetre, generació rera generació, un simbolisme ja mil•lenari que porta implícita la història i la cultura d’una civilització en constant evolució. Considerats autèntics mitjans de comunicació, els teixits i els vestits personalitzen i diferencien a aquells que els porten i serveixen per llegir i saber qui són i d’on venen els seus usuaris, conèixer l’estatuts social, l’estat civil...., alhora que sempre parlen d’una ancestral i complexa iconografia (aus, Arc de Sant Martí , serps, piràmides...) que, teixida –escrita – i ideada per capes sobre el teixit o la vestimenta, serà més o menys llegible segons el coneixements que el lector/espectador tingui de la cultura i la simbologia maia.
Fa aproximadament mil cinc-cents anys, els maies arribaren a desenvolupar una magnífica cultura, en la que l’art, l’arquitectura, l’escriptura, l’astronomia i el còmput del temps assoliren nivells d’excel•lència i refinament, que avui en dia sobrepassen la nostra imaginació. Entorn del segle X, per raons que encara no han estat totalment aclarides, les grans ciutats de les terres baixes foren sobtadament abandonades. No obstant això, els maies no desaparegueren. Malgrat els destructius successos soferts al llarg de la seva història, com la conquesta espanyola, la colonització, l’extrema violència vers finals del segle passat i la influència del món occidental, els maies d’avui encara parlen les seves llengües, conserven la seva llarga tradició religiosa i l’ús de la seva indumentària tradicional.
La peça més distintiva utilitzada per les dones maies és el huipil, una brusa en general de dos panells de tela de cotó teixit en teler de cintura i es va unir al llarg de les costures laterals.
El fet que fins al dia d’avui els vestits maies siguin tan diversos i reconeixibles, té a veure amb els elements estilístics i el simbolisme comunicatiu corresponent, els quals estan molt arrelats en la tradició. Això no vol dir que els estils siguin invariables o que qui els teixeix no pugui introduir en les seves creacions els seus gustos i preferències personals, però aquestes modificacions es realitzen només de manera gradual i mai condueixen a un trencament amb el passat. Cada nou element estilístic s’introdueix com una variant de l’estil anterior. Aquest èmfasi en la continuïtat ha conduït a que dins de la tradició tèxtil maia mai s’hagi trencat amb el passat precolombí, malgrat totes les influències externes, les modes colonials, els nous materials i tècniques.
Des de fa molts segles, l’art dels maies i especialment l’art del teixit, va tenir com a finalitat transmetre els valors culturals i les tradicions. Per aquesta raó utilitza imatges, el simbolisme de les quals, és conegut per tots els membres de la seva comunitat. El gust i la creativitat individual estan subordinats a la tasca comunicativa, i qualsevol canvi per part dels artistes, no es va acceptar en el passat ni tampoc en l’actualitat.
Els maies trobaren en els motius de la indumentària, no només un mitjà per conservar la seva antiga visió del món i introduir-la subtilment en la cultura post-colonial imposada, sinó que també es van instituir unes confraries amb aquesta finalitat.
Un element imprescindible per als ritus i actuacions públiques de les confraries el formen els teixits i l’atuell dels membres masculins i femenins (confrares i texeles). Els teixits destinats a la confraria són els més bells exemples de l’art tèxtil maia, la qualitat d’aquests és característica del status assolit com a membre de la confraria.
El teixit és també una metàfora de la creació de l’univers en la que es repeteixen contínuament les accions dels déus en el moment de la creació, al començament dels temps.

Vestuari maya de Guatemala

Recital Marina Rosell

El recital de la Marina Rosell , magnífic i entranyable.
Cançons conegudes i sempre noves i que ella amb la seva veu com un virtuós arpista va saber commoure les cordes dels nostres sentiments i emocions .
Huipil paraula per a mi desconeguda , i el homenatge subtil i tendre que la Marina va transmetre per a totes aquestes dones anònimes que saben explicar amb senzillesa la seva història , poesia de la realitat quotidiana, em va desvetllar sentiments d'admiració i tendresa.

La barca del temps S. Espriu- Marina Rossell

La barca del temps. ( S. Espriu, Roselló, L'Alguer

A principis d'octubre es va entrenar, obrint la Temporada Alta al Teatre Municipal de Girona, l'espectacle poètic i teatral "El Jardi dels cinc arbres", un homenatge a Salvador Espriu, sota la direcció de Joan Ollé. Es tracta d'una adaptació escènica, del mateix Ollé i d'Iban Beltran, a partir de textos poètics i narratius de l'escriptor nascut a Santa Coloma de Farners, a les portes del 25è aniversari de la mort de l'autor. La proposta d'Ollé ens convida a passejar per Sinera (l'Arenys mítica creada i recreada per aquest autor), que també vol ser una invitació a endinsar-se en la recreació d'un món (el de la postguerra i la dictadura, amb les seves llums i ombres) que ja és en vies d'extinció. L'espectacle, que té moments d'una intensitat remarcable, actualitza i dóna una nova vitalitat a aquest poeta, un dels grans escriptors catalans del Segle XX. A "El jardí dels cinc arbres" també es parla de l'Alguer. La representació es tanca amb l'excel·lent interpretació de Sílvia Pérez de "Per a una 'suite' algueresa ", musicada per Dani Espasa, el poema que va dedicar Salvador Espriu al seu estimat amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Un poema que és un cant d'amor doble, a l'amic desaparegut i a la llengua catalana. Un poema que, fa ja alguns anys, va popularitzar la cantant Marina Rossell sota el títol "La barca del temps", amb una veu també fascinant, que alguns consideren un dels moments culminants de la seva trajectòria.


La barca del temps


Estimat amic meu,
si podies venir,
amb la barca del temps
amb el vent de llevant,
a l'Alguer,
i senties amb mi
com és viu,
i arrelat
aquest nostre parlar
català
de l'Alguer,
com et diu el teu nom
i somriu la ciutat

Biografia Salvador Espriu

Biografia Salvador Espriu neix a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare exerceix de notari, el 10 de juliol de 1913. La seva família, però, s'estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat essencial en l'univers literari del poeta que la mitifica amb el nom de Sinera. Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel, escrit en castellà, es publica el 1929, quan només té setze anys. El 1930 Salvador Espriu estudia Dret i Història Antiga a la Universitat de Barcelona. El 1931 publica El doctor Rip i Laia, dues novel·les que mostren ja la seva capacitat com a narrador original que s'aparta dels corrents noucentistes. Laia tindrà després diverses versions i arribarà fins i tot al cinema amb l'actriu Núria Espert de protagonista. El 1933 fa un viatge amb un grup de professors i estudiants a l'Orient, en un creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre altres indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais geogràfics que tindran un paper important en l'obra que més tard farà. Espriu viu l'època de la preguerra civil espanyola, de gran vitalitat cultural sobretot a Barcelona, i es relaciona amb intel·lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila i Carles Riba. Publica Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935) amb una prosa que consolida el seu do de narrador situada entre la sàtira esperpèntica i el lirisme. El 1935 es llicencia en Dret i el 1936 ho fa en Història Antiga. La guerra civil espanyola li tallà la llicenciatura de Llengües Clàssiques quan el mobilitzen amb destinació a la columna Macià-Companys, a la secció d'Arxius de l'Auditoria de Guerra on va estar fins el 1939. Un cop acabada la guerra, treballa com a advocat en una notaria. Aleshores, amb les llibertats catalanes abolides de manera absoluta, és quan Salvador Espriu viu el que més tard es coneixerà per l'exili interior. Malgrat continuar la seva feina d'advocat, Espriu mai no abandona el conreu literari. D'aquesta etapa sorgeixen obres de teatre com "Primera història d'Esther" (editada el 1948 i estrenada el 1957) o els llibres de poemes Les cançons d'Ariadna (1949), "Les Hores i Mr. Death (1952)", "El caminant i el mur "(1954), i Final del laberint (1955). Ja a la dècada dels seixanta i dels setanta, l'obra d'Espriu, i ell mateix, es converteixen en símbol de la literatura catalana ("La pell de brau, 1960"). Les musicacions que fa el cantautor Raimon d'alguns dels seus poemes contribueixen de manera notable a la popularització, així com les diverses representacions que es fan de les seves obres teatrals com Ronda de mort a Sinera (1966), muntatge fet per Ricard Salvat sobre textos del poeta, o Una altra Fedra, si us plau (1978). El 1980 es publica el primer volum de l'Obra Poètica Completa traduïda al castellà a cura d'Andrés Sánchez Robayna i Ramon Pinyol. El seu nom està sovint en les propostes per al premi Nobel que haurien hagut d'arribar a l'Acadèmia Sueca en una situació normalitzada. És distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982). És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi. És membre i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Durant els darrers anys de la seva vida, Espriu es dedica a corregir i revisar la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. Aquesta pulcritud afegida al valor de la seva obra el converteix en un model de l'últim quart de segle. La construcció de la seva mitologia geogràfica té com a claus principals: Lavínia (Barcelona); Sinera (Arenys); Konilòsia (terra de conills-Espanya); Alfaranja (Catalunya) o Sepharad (península ibèrica).

Constituexen el rerafonts de la seva obra que es converteix a la tenaç reconstrucció d'un món perdut, una operació intel·lectual que el forneix alhora a la comprensió del món real i també la visió d'un paradís perdut on no cessà de refugiar-se

El 22 de febrer de 1985 va morir a Barcelona i és enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera.

Espurnes de saviesa i melangia

Intentes amagar-te molt endins

del teu hivern, on puguis amb tants records encendre l'últim foc.

Frag.Les paraules . M. Death S. Espriu

A vegades és necessari i forçós que

un home mori per un poble

però mai no ha de morir

tot un poble per un home

Frag . La pell de brau . S. Espriu

Pels rials baixa el carro

del sol des de carenes

de fonollars i vinyes

que jo sempre recordo

Frag Cementiri a Sinera . S. Espriu

Remor de cascavells d'aigua damunt del maig fred del camí, damunt el teu silenci a la muntanya, mentre la teva mare broda, plora per tu sota la pluja brodada, lluny, al carrer de l'Om, enllà del casal profanat dels meus morts.

Frag poema en prosa escrit el 1938 i dedicat a la mort del poeta mallorquí Bartomeu Roselló- Porcel, gran amic seu

S'obre la veda !

Avui aquesta tarda s’ha obert la veda , amb la subtilesa d’un ritual màgic ,al voltant d’una taula de fusta envellida i amb la calidesa de la llum d’una tarda tranquil·la.
Hem anat desvetllant la incògnita de cadascuna de les cançons escollides.
Cançons amb força , empenta , descobriments inèdits que traspassen fronteres ,barreres d’intolerància i dictadura .
Unes repetides però que mostraven la individualitat de qui l’havia triada.
Aquesta primera trobada m’ha ofert noves visions i alternatives.

Un fenomen atmosfèric que sempre m’ha produït angoixa i por, és el vent
El vent turbulent , sorollós, impetuós ,desenfrenat ,violent i destructor.
M’omple d’imatges desoladores...
La veu de la Corry ens m’ha mostrat un ventall de possibilitats de l’altra vessant del vent ...
El vent que ens envolta i acarona , el que bufa fort i pren embranzida , el que neteja i s’emporta la brossa i tot ho purifica, deixant el camí net per continuar la marxa de la vida.
Conclusió:
Si ens trobem immersos en una vessant fosca del camí, cal avançar sense
perdre l’esperança fins esbrinar on es troba la llum. La llei de la dualitat que impera tots el fets del univers.
Bona trobada !