si jo em llevava de bon matí

Si jo em llevava de bon matí
el sol encara a pleret s'hi arronsava;
tresca que tresca,si feia camí
a cada pas un fanal s'apagava.

La marmanyera em venia al costat
a altra banda, plena la faldada
el marxapeu ja semblava un mercat.
I era tot fresc, d'un alè de rosada.

Adhuc la boira em desvetlla els sentits,
que era tan dolça perquè s'aclaria.
Al plat de nata afinava els seus dits
el xavalet, llepoleig del bon dia.

La peixatera duia el cove al cap
i el peix saltava, pres dins la falzia.
L'obrer passava i li deia qui sap;
jo he entès només que nomia Maria.

Maria avança com la daina al vol:
al carretó de cafè amb llet s'atura;
reprèn la marxa, que el treball no dol
i els ulls li brillen, que sembla una fura.

Com sap estendre els diaris primers
aquest bon home, a mida que arriben:
diria l'u ço que diria el terç,
i l'u voldrien, que els altres no priven.

Als molls les dèries retornen al joc
i a mi em plau força passar per la riba;
el sol ja mostra sa llengua de foc
quan l'esquellot fa descobrir l'estiba

Igual els carros;desvetllen el cor.
I la ciutat es desemperesia.
Ara sentia una mica d'amor:
goig de llevar-me matí cada dia

J. Salvat-Papasseit

M'he sentit tan identificada en aquest poema , que el transcric, gaudint de
la bellesa d'aquest cant al despertar de la ciutat, del barri, i a tots els elements d'una realitat quotidiana, humanitzada per les figures afectuoses,
íntimes, com la marmanyera, la peixatera...

Vocabulari poc corrent.

Estiba. Càrrega
Daina. Tipus de cérvol
Falzia. Mena d'herba

l'u ço que diria el terç". L'un diria allò que diria el tercer
Llepoleig. Gormanderia, dolçor
Marmanyera. Verdulaire
Marxapeu. Lindar, grao
Pleret. A poc a poc
Tresca que tresca. S'afanya, feineja.

Cuca de llum

“Sigueu, almenys ,cada u de vosaltres, una cuca de llum”J.S. Papasseit


No és avui que us vull parlar dels animals que m’envolten i que al llarg de la vida m’he anat trobant .
Ni de les meves primeres amigues les formigues que des de molt petita em delit m’agradava contemplar.
Al pla de l’era on trillaven a l’estiu el blat, or resplandent que en feixos carregaven els carros a vessar, neguitosa buscava les corrues de formigues negres i lluents que travessaven l’era a la recerca dels grans de blat i tot allò que servis per omplir el seu graner, volia esbrinar qui era la reina ,on anaven, i elles disciplinades en fila perfecta seguien el seu camí i desapareixian per aquell petit forat.
De més gran en un llibre vaig veure el dibuix imaginari del seu cau ,pura enginyeria ,ordre i pulcritud,a partir d’aquell moment quan els meus objectes lluïen desbaratats per l’habitació el record d’aquell rebost en provocava el desig d'endreçar la cambra .Quants valors en van ensenyar !disciplina ,esforç, ordre i previsió.
Tampoc vull fer esment de la fortalesa del poltre acabat de néixer que un dia vaig tenir el goig de veure, en quina immediatesa es va posar dret! i com de seguida va començar a caminar.
Ni us vull recordar el rellotge vital de les aus que apareixen cronològicament quan toca, àrbitres del temps i de les estacions .
Ni dels nius de les orenetes , ni de la gracia i l’astúcia dels gats ni tampoc de la intel·ligència i fidelitat del gos…Quants exemples us podria referir, tots ells em porten a preguntar , és l’home l’inventor o més aviat el que ha sabut interpretar l’enginy i la intel·ligència que la Natura sabia ens mostra?
Avui, és la frase que encapçala l’escrit que m’ha fet reflexionar en aquest cuquet petit que a les nits d’estiu passa poc a poc per la foscor de la nit amb el parpelleig suau de la seva llum fosforescent que llueix més fort quan pot assenyalar el camí a algun cargol despistat, perdut en mig de la foscúria del bosc.
És aquesta llum la que nosaltres portem molt endins del nostre cor.
A vegades quan les angoixes ens turmenten ens costa trobar-la
Però quan ho aconseguim, surem i ressorgim, i és aleshores, quan cal fer com la cuca de llum , mostrar-la al altres per ajudar-los a trobar també el seu camí
Diu un proverbi Zen:
“Que la nostra llum segueix essent obscuritat si no la compartim i en compartir-la creix”