Exposició Maria-Mercè Marçal

Exposició Maria- Mercè Marçal

Un dia diferent, una tarda inoblidable, marcada per la sintonia , entre les persones i el acte que representava.
Una exposició insòlita caracteritzada per la conjunció de les diferents visions de l’art.
L’art de la plàstica on unes mans hàbils i creadores han donat forma a uns poemes magistrals d’una gran escriptora i poetessa Maria- Mercè Marçal.
14 poemes, 14 tapissos lluïen en força, la il·luminació els afavoria i embellia.14 artistes han ofert el seu art a la poesia.
Acompanyats per la veu dolça i harmoniosa de la rapsoda que ha anat esgranant les paraules del poemes,fent-hi una meravellosa i esplèndida interpretació.
El miratge que cada alumne ha sabut descriure donant palesa de l’entusiasme i el plaer en que han estat fets.
Al fons la tecnologia impera i mostra amb imatges la puresa del missatge.
Com acte final i innovador l’elaboració d’un petit llibre que amb uns trets
reduïts concretava amb subtilesa el treball.
Tapissos, poemes ,interpretació poètica, tecnologia, artesania,s’han posat d’acord i tots plegats coordinats I dirigits per uns mestres somniadors han aconseguit la màgia d’una tarda inesborrable que formarà part dels nostres records

Video Per tu retorno Maria -Mercè Marçal

Poemes de l'exposició de Maria Merçé Marçal

Nena


Pujaré la tristesa dalt les golfes
Amb la nina sense ulls el paraigua trencat,
El cartipàs vençut,tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
Que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques

Maria –Mercè Marçal
Raó del cos

Aquest poema ple d’imatges optimistes i alliberadores, on l’acció de pujar a les golfes s’ identifica en el acte de sortir de la monotonia i de la tristesa.

Pujar a dalt on tots els somnis són possibles, deixant-se impregnar per la màgia de la llum , el color i la fantasia .

Altres escriptors , Joan Vinyoli, Salvador Espriu, Pere Gimferer com la M.Mercè –Marçal, han emparat també les golfes descrivint metafòricament tot el simbolisme que acompanya aquest lloc on cadascú hi troba el que busca : alegria , amors , valentia recolliment...

Joan Vinyoli
Joan Vinyoli i Pladevall neix a Barcelona el dia 3 de juliol de 1914-1984. Sembla que el cognom Vinyoli és d'origen italià (Vignoli) i que es transformà en Viñoli quan un dels avantpassats del poeta s'instal.là a Cuba. Posteriorment, i seguint les recomanacions de Carles Riba, Vinyoli adoptarà la grafia catalana a l'hora de signar els seus escrits

Cants d'Abelone

Aquest matí m'he despertat flairosa
Com una mata d’espigol
una estona he trafeguejat
pels racons foscos de la casa
deixant a lloc les coses de la nit.
He buscat pisa vella en golfes d’hombra
un collaret de gres o bé topazi

Joan Vinyoli . Cants d’Abelone

En aquests poema el poeta hi troba el recolliment en la foscor de l'espai i la fantasia i alegria en els objectes senzills ;un collaret de gres o bé un topazi.

Salvador Espriu en "La pell del Brau" on realitza la fusió de dos pobles mítiques el poble d'Israel i Sepharad . El camí d'Israel , la casa del poema, les golfes closes d'aire i de llum caracteritzades per la fosca , andròmines , records d'infantesa , un vell braser d'aran .
Imatges simbòliques que identifiquen la sort d'ambdós pobles . Andròmines , records d'infantesa, un vell braser d'aran espurnes que obriran el camí que esdevindra lliure i feliç.

Pere Gimferrer -1993

Tulipa Veneciana

A les golfes la llum no s'enretira,
s'arrapa als vidres la tulipa d'ira,
la llum és un arquet de violí:
en un incendi fet

L'esperança no s'enretira s'arrapa als vidres (la llum)
La casaca d'or atansa l'apoteosi del llumí la llibertat

Miguel López Crespí en el seu llibre el Cant de la Sibil·la. Homenatge a totes aquelles generacions que aixecaran les poderoses torres de la llibertat. Ens informa de les melodies trobades en un vell fonògraf perdut a les golfes.

Aquests senzills apunts volen testimoniar com aquests espai les "golfes" ha estat font d'inspiració per pensadors i poetes.

El poema de la Maria- Mercè Marçal obre les portes dels meus records i em porta a la infantesa...


Una porta de fusta envellida difícil d'obrir sempre encallada. M'hi atansava cautelosament, perquè no em sentissin, pujava l'escala, esglaons que grinyolaven; poc a poc anava ascendint fins que arribava a dalt
A les golfes hi havia dos compartiments molt diferenciats a banda i banda de l’escala ; a l’esquerra una penombra tènue,subtil envoltava dolçament l’espai on l’àvia guardava les confitures que ella curosament preparava per tot l'any . Tres tupines ufanes plenes de llom, botifarra ,costella de porc dominaven la situació, menges saboroses que a anaven apareixen a taula , pots d’olives de vidre que deixaven traslluir les arbequines lluentes ,apetitoses ; petits feixos de farigola llorer i romaní, sobre un canyís, esteses reposadament les pomes maduraven engroguides i arrugades com a panses, impregnaven l’ambient d ‘aromes dolços.
L’altra banda era un món diferent . Aquí espai esbatanat, on la persiana de fusta sempre enrotllada deixava passar la llum ,que convidava a disfrutar de les més variades fantasies , un bagul ple vestits plegats de la meva àvia ,de meva mare de les tietes, els de la meva tieta Carmeta eren els meus preferits i m'agradava disfrasar-me.

Jocs, andròmines, nines pepones d’ulls ssos , nines de drap desmenjades...una banqueta de bova on m'hi agradava seure i organitzar les meves primeres classes, i mirar els llibres i revistes que la meva tieta Rosita lectora infatigable guardava en un armari al fons. La llibreria que tenia a la seva habitació era intocable solament en casos especials hi podia accedir ( recordo amb tendresa la vegada que malalta em va deixar seure al seu santuari i mirar tot el que hi havia guardat, llibres preciosos plens d'imatges meravelloses,postals i fotografies que ella feia amb una màquina fantàstica ). Ara, el meu petit regne es trobava a les golfes, remenava i triava, i els contes i rondalles de Folch i Torres eren els meus preferits i un llibre de Julio Verne amb unes il.lustracions magnífiques en mantenien lliurament immersa en un món màgic...

Poemes Maria -Antònia Salvà

En els poemes de Maria- Antònia Salvà, destaquen els trets fonamentals de la seva manera d'escriure.
Un gran sentit de l'observació, un sentiment subtil i precís , un estil cultivat ,fan que els seus temes de la vida quotidiana , del paisatge de Mallorca o dels temes classics de moda al seu temps adquireixin una frescor que el seu sentit del ritme transforma en peces de gran qualitat que Carné li envejava.
En la seva obra s'hi endevina la influència de les cançons i les rondalles populars , tan riques a Mallorca.


Del camí

A l'exida del vilatge
anguileja el vell camí
blanquinós de polseguera
com una faixa de lli.
Dels romeguers de sa vora
penja sovint qualque bri,
dels carros de garbejada
que en passen cada matí.
dins la blanca polseguera
oh quin joiell que hi trobí!
dins la blanca polseguera
del giravol del molí.
Què és l'or de l'argenteria,
ni la perla, ni el robí,
comparats amb la petjada
d'aquell peuet infantí?
Mai per Mai petja l'Arcadia
un peu tan lleuger i fi
com aquell que sa nuesa
semblava quasi diví.
Només de veure sa traça
tot el meu cor s'abellí;
si era àngel o donzella
no us ho sabria ben dir.
Jo seguia aquella petja
flor de nard i gessamí
jo seguia aquella petja,
que de sobte s'esvaí.
Potser el vent l'ha robada,
gelòs, dins un terbolí!
-bella amor inconeguda,
que Déu vos dó bon camí.

Maria- Antònia Salvà.


El Pla

Camina, que caminaràs...
som al cor de la planura:
no es veu de prop cap altura,
no hi ha res que trenqui el pas.

L'estiu abrusa a l'entorn
les flors i l'herba novella;
fins la lerra se clivella
al bat del sol de migjorn.

les pèrdius corren a esbarts
pels rostos i les garrigues,
fan processons les formigues
i als basols hi van moscards.

I el baf de l'aire calent,
passant damunt les eres,
torra les altes garberes
del blat granat i retent.

les figueres fan camí
belles ombres regalades
i figues-flors clivellades,
per la frescor del camí.

Quan ve que el sol ha balcat,
entra l'embat de marina
tan xalest per qui camina
tot fatigós i suat.

Maria-Antònia Salvà

La Petxina

L'amor i son record que de la gent

i del lloc i del temps em feien lliure,

màgicament poblaven el meu viure

amb belles lluïssors d'or i d'argent

Un capaltard vingué desfent miratges,

jo els doní comiat - tot passa i mor -

i fiu engrunes mig a contracor

una petxina de llunyanes platges

Maria -Antònia Salvà

Maria Antònia Salvà

Maria Antònia Salvà

Vaig conèixer a Maria-Antònia Oliver vers la veu entusiasta d'en Jaume Fuster, el seu marit, enamorat i profund admirador de la seva obra literària, a la universitat de Barcelona en uns tallers de Llengua i literatura .
Aquesta introducció pot semblar aliena , però avui el seu nom m'ha portat a confondre'l en el de Maria -Antònia Salvà; un instant ,una espurna , un llambreig, i la inquietud ara d'estudiar i aprofundir en l'obra de Maria-Antònia Salvà.
És la màgia del nom i les paraules ,de les cadenes que s'enllacen unes a les altres , així es com funcionen les cadenes transmissió i també les cadenes del pensament que transfereixen la seva continuïtat donat-se la mà uns als altres.
Clementina Arderiu, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig,Simon de Beauvoir Maria -Antònia Salvà..."mares simbòliques" de Maria Mercè Marçal al llarg de la seva carrera literària, molts textos, moltes obres i moltes mares, amb les quals va dialogar i va aprendre, a fi de trobar el tan cercat llinatge femení.


Maria Antònia Salvà va néixer a Palma el 1869. Filla d'una família de terratinents, va passar els primers anys a les terres que la família posseïa a Llucmajor, amb les seves ties, a qui el pare l'havia confiada, ja que la mare va morir quan Maria Antònia era molt menuda. Als sis anys va tornar a Palma al costat del seu pare, que hi exercia d'advocat, i va estudiar al Col·legi de la Puresa. El contacte amb la Renaixença mallorquina i l'amistat amb la família de Miquel Costa i Llobera van potenciar la vocació literària de la noia que ja escrivia des de ben petita. Un revulsiu molt important va ser la descoberta del poema Canigó de Verdaguer, obra que se sabia de memòria i que es convertí en un joc poètic amb el seu pare. Vital i refinada, dedicà la seva vida a escriure, traduir i llegir. I a viure entre Palma i Llucmajor, a l'interior de l'illa, sobretot a La Llapassa, la possessió pairal. Allí rebia nombroses visites i escriví un epistolari molt extens i valuós amb els escriptors i intel·lectuals del seu temps. El seu contacte vital i quotidià amb la natura i el vocabulari de la ruralia, són determinants per entendre la seva poesia que inicià, a finals del segle XIX, sota el mestratge de Miquel Costa i Llobera. Justament l'any 1907 fa un viatge a Orient amb Costa Llobera, La poeta plasma les impressions rebudes sobre els llocs que visita (Atenes, Constantinoble, Patmos, Rodes, Xipre, Beirut, Haifa, Terra Santa, el Caire i Roma) en un quadern titulat Viatge a Orient, pioner en el llibres de viatges escrits per una dona, però que no es va publicar fins l'any 1998. Aviat va estrènyer l'amistat amb els joves poetes Miquel Ferrà o Josep Carner, que van esdevenir els seus amics i mentors literaris. L'any 1910 publica el primer llibre Poesies, amb pròleg de Costa i Llobera. Josep Carner va ser un gran admirador de l'obra de Maria Antònia Salvà i la va donar a conèixer a Catalunya, sobretot amb la publicació de Mireia, l'obra emblemàtica de Frederic Mistral i el felibritge occità. Segons Carner, Salvà representa, dins l'Escola Mallorquina —escola que s'inspirava en els models clàssics horacians, i van suscitar una gran admiració en la nova generació de poetes noucentistes catalans—: "l'endreç angèlic, la complaença íntima de cada cosa al seu lloc, de cada emoció dins una música avinguda i escaient". Els llibres més representatius de la poeta són Espigues en flor (1926), amb pròleg de Josep Carner, El retorn (1934), sens dubte la seva obra més important, i Lluneta del pagès (1952). Destaquen també, les traduccions de Giovanni Pascoli o Francis Jammes i, en prosa, Els promesos (1922-23), d'Alexandre Manzoni. Tot i que durant la guerra civil espanyola va simpatitzar amb el bàndol franquista, durant la postguerra va participar activament en els intents clandestins per mantenir la llengua i la literatura catalanes. La publicació de les seves obres va suscitar nombroses dificultats per superar la censura. L'any 1946 publica Llepolies i joguines, el segon llibre inèdit publicat en català a Mallorca en la immediata postguerra, i els anys següents apareixen la resta de volums d ela seva obra completa, entre els quals cal destacar el volum de proses biogràfico-literari Entre el record i l'enyorança (1955). En els darrers anys de la seva vida va rebre l'homenatge de la intel·lectualitat mallorquina, i Josep Carner li va editar l'Antologia poètica, una important mostra i actualització d ela seva obra, acabada pocs mesos abans de la mort de la poeta, ocorreguda a Llucmajor, el 29 de gener de 1958. Com ha passat amb d'altres escriptores històriques, l'obra de Maria-Antònia Salvà ha hagut de superar els prejudicis que socialment han situat la literatura escrita per dones en un segon nivell. En l'actualitat, però, és considerada un clàssic modern

Maria Mercè Marçal valora a Maria-Antonia Salvà per ser la primera poeta important de la història de la poesia catalana i per incorporar-hi una experiència femenina del món.Critica el menyspteniment de què va ser objecte després de la seva mort,malgrat els elogis que havia rebut d'escriptors com Folguera, Riba i Josep Carner,qui prologà el segon llibre Espigues en flor.

Maria -Antònia Salvà sempre fou present en els escrits de Marçal i en moltes ocasions emprà un poema seu, "D'un cactus" que li agradava entendre com una al·legoria de les dones escrptores

"D'un cactus"

Com rèptil monstruós de pell clapada,
d'entranya llefiscosa,era ajocat,
al seu racó bevent la solellada,
De sobte,sa malícia desvetllada,
enrevinclant-se va trencar el test,
Enllà de l'hort,que se'n perdés el quest,
dalt una paret sec a fou llançat,
i al cap de temps,damunt les pedres dures,
furgant per els llivanyes i juntures,
trobí el vell drac, encara aferrisat
Maria- Antonia Salvat

Aquest poema evoca la ferotge i inesperada capacitat de supervivència d'un cactus. Com sol passar amb molts dels seus poemes, darrera la descripció d'una escena de la vida o del paisatge camperols apunta, tal com deia Llompart, "un imperceptible sentit simbòlic, vagarós i tot just insinuat",que posa de manifest una mena d'al·legoria de la dona escriptora, aquella que Tillie Olsen, en un llibre memorable, va batejar de "supervivent". I en el cas de l'autora que ens ocupa, gosaria dir que és doblement supervivent. D'una banda, pel simple fet d'haver agafat la ploma, dreçant-se contra el silenci secularment assignat al sexe femení. Amb el que això tenia de "monstruós", és a dir de susceptible de ser mostrat per la seva excepcionalitat o raresa. Com el cactus, planta de desert, "rèptil monstruós de pell clapada d'entranya llefiscosa", adaptat a un entorn hostil i que "beu la solellada" en un racó fins que "sa malícia desvetllada / enrevinclant-se va esquerdar el test".
En segon lloc, Maria Antònia Salvà pot ser considerada supervivent perquè, malgrat la tradicional dificultat de transmissió de la immensa majoria d'obres femenines, amb un cert esforç, furetejant per les llibreries de vell, les lectores i els lectors potencials que s'hi interessin i tinguin prou tenacitat poden arribar fins a la seva obra.
Per això també la seva sort s'assembla a la del cactus del poema, que havent estat llançat dalt d'una paret seca ,"enllà de l'hort,que se'n perdés el quest" ,és capaç d'obri-se pas "entre les pedres dures /furgant per les llivanyes i juntures", lluitant per sobreviure

Per tu retorno

Exili

Maria-Mercè Marçal, també ens va deixar,intuir en alguns poemes la duresa de l'exili.
En el seu cas lluny del poble on va néixer Ivars d'Urgell- el terreny aspre dels marges , d'un cert exili , però amb l'esperança que en aquests territoris nous pot créixer una llibertat que la portarà a gaudir d'una autonomia pròpia i a la vegada creadora , narradora de somnis.La paraula de Maria-Mercè ens pot desvetllar ressons propis en cadascú de nosaltres.

Per tu retorno

Per tu retorno d'un exili vell
com si tornés d'enlloc.I alhora et sé
terra natal, antiga claror meva,
i l'indret on la culpa es feia carn.

Retorno en tu,per tu, a l'espai sec
d'on vaig fugir sense poder oblidar;
desig sense remei, ferida arrel
arrapada, clavada cos endins.

Per tu retornod'un exili vell
refugi contra tu,des d'on trair
la primera abraçada i on triar
des l'enyor,escandall d'unes mans.


Retorno en tu, per tu, al vell jutjat
sense horari ni nom, fosa en la pell
dels teus camins que em coneixen la pell,
closa en els ulls que ja gosen fitar
el teu esguard, com si tornés d'enlloc

La dona de Lot

La dona de Lot

Aquest tòpic literari parteix d'un versicle bíblic,concretament el 26 del capítol 19 del llibre del Gènesi: "Su mujer miró hacia atràs y se convirtió en poste de sal".
Aquesta metamorfosi culminant ha donat lloc a diferents interpretacions.
Segons els diferents diccionaris bíblics, sembla ser que aquest breu text seria l'explicació popular de la formació d'alguna penya o d'un bloc de formació salina:Fins i tot un pic de sal existent vora el penyasegat de l'actual mar Mort.
"La dona de Lot" ha donat peu a diferents interpretacions literàries , textos visionaris de la realitat del món i la subjectivitat de l'autor ,d'acord a la moment històric i social.

Mario Benedetti en parla i li prohibeix que es converteixi en una estàtua de sal Li recorda el seu passat de carn i os, al seu interior encara el cor és viu. de la seva història extremada i sense memòria A les darreres estrofes trobem un canvi, el poeta com si de Déu es tractés exhorta l’estàtua perquè torni a la vida

Anna Akhmàtova el va escriure entre el 22 i el 24. En aquest poema tenen un pes força especial les circunstàncies personals i socials de l’autora.Fou declarada enemiga del regim sorgit després de la Revolució russa de 1917 Stalin prohibirà les seves obres i farà empresonar el seu fill.
Així doncs la temàtica de l’exili és cabdal , poema del que Maria Mercè Marçal afirma que reflecteix la pietat pel qui abandona el seu malaurat país ( Marçal&Zgustova 2004)
El record, la nostàlgia d’una persona que desapareix uneix el jo poètic amb la dona de Lot el paradigma de la resistència a l’exili o la llibertat igual que Dafne (mite de Dafne i Apol·lo) reivindica la valentia del seu gest. Fa una segona part "el darrer brindis"on critica el càstig diví a la ignorància i al patiment vital.

Maria-Mercè Marçal descriu el despitós Déu i reivindica l'anonimat de la dona de...i defensa el dolor transformat en la creació.

La dona de Lot

Dona estàtua, la teva història

blau verd vermella

va quedar blanca d'angoixa

extenuada i sense memòria

Dona estàtua per sort

vas ser os,carn vas anar

i no obstant això què trist

és tenir-te i no tenir-te

Dona amb pluja i passat

avara de les teves mercès

tan de bo escampi i et quedis

per sempre d'aquest costat

Dona de sal i rosada

el teu cor segueix en zel

i la teva veu està de dol

amb audàcia sense alertes

amb raó o sense motiu

dona de lot et prohibeixo

que en estàtua et converteixis

dona una altra diferent

si no fos jutge i part

jugaria a despullar-te

lentament,lentament

Mario Benedetti 1920-2009

Sobre un vell tema reprès per Anna Akmàtova

...Endins d’endins, clavada a terra,
cega com la llavor, creix una veu
i es fa arrel en l’entranya de la dona:
No és massa tard, encara. Encara pots mirar.
Mira enrere, cap Veu no coneix el teu nom.
I el teu cos allà resta, ebri de pluja i sol.
Sotmesa arreu on vagis a llei d’estrangeria,
ombra seràs des d’ara, desposseïda arreu,
perquè només t’és pàtria allò que ja has viscut.
Un esguard! I aglevats per un dolor mortal
els seus ulls ja no poden, de sobte, mirar més.
La rígida camisa de força de la sal
bloqueja la follia. La pantalla és en blanc.
A l’alba reverbera la història sense història.
El gest es perpetua
gegantí i resplendent.
I en la duresa mineral impresa
figura la pregunta sense veu:
Quin era el Nom de la dona de Lot,
la qui donà la vida només per un esguard?

Maria Mercè Marçal 1952-1998

LA DONA DE LOT

Em vaig girar segurament per curiositat.

Però, a més de la curiositat, vaig poder tenir altres motius.

Em vaig girar per recança d’una gibrella de plata.

Per descuit, mentre em cordava la corretja de la sandàlia.

Per no haver de continuar mirant el clatell virtuós

del meu marit, Lot.

Per la certesa sobtada que, si moria,

ell ni tan sols s’hauria aturat.

Per la desobediència dels submisos.

En parar l’orella i sentir que ens empaitaven.

Sobtada pel silenci, amb l’esperança que Déu s’havia repensat.

Les nostres dues filles desapareixien ja darrere el cim del turó.

Vaig notar el pes de la vellesa. De l’allunyament.

De la vanitat d’una vida errant. De la somnolència.

Em vaig girar en deixar el farcell a terra.

Em vaig girar per la por de no saber on posar el peu.

En el meu camí havien aparegut escurçons,

aranyes, rates de camp i pollets de voltor.

Allò ja no era ni bo ni dolent: senzillament, tota cuca viva

s’arrossegava i saltava en una munió que feia pànic.

Em vaig girar per una sensació de solitud.

Per la vergonya de fugir d’amagat.

Pel desig de cridar, de tornar.

O potser tot just quan es va aixecar un vent

que em va desfer els cabells i em va tirar la roba amunt.

Em va fer la impressió que ho veien des de les muralles de Sodoma

esclafien, una vegada i una altra, un riure sonor.

Em vaig girar de la ràbia.

Per sadollar-me de la seua enorme ruïna.

Em vaig girar per tots els motius suara esmentats.

Em vaig girar no pas per pròpia voluntat.

Va ser un roc que va caure, sorollant sota meu.

Va ser una escletxa, que em va barrar el pas de sobte,

arran de la qual saltironava una llebre, dreçada sobre les anques.

I en aquell moment totes dues vam mirar cap enrere

No, no. Jo no vaig deixar de córrer,

d’arrossegar-me, de giravoltar,fins que una foscor no es va desplomar del cel,

i amb ella una sorrera calenta i un plujam d’aus mortes.

Per la manca d’alè, em vaig cabdellar moltes vegades.

Si algú m’hagués vist, hauria cregut que ballava.

No està exclòs que no tingués els ulls oberts.

És possible que caigués de cara a la ciutat.

Wislawa Szymborska. LA DONA DE LOT.

Em plau exposar breument que la passejada per aquests poemes m'ha portat a veure com una mateixa història ens desplega reflexions múltiples que enriqueixen la interpretació de la figura femenina de la dona de Lot.

Quina és la realitat de la desobediència de Lot? La curiositat o la nostàlgia d'abandonar el present que es convertirà en passat i la por d'enfrentar-se a un futur incert?. Les metamorfosis que al llarg de la vida anem experimentant susciten situacions semblants, moltes vegades el canvi ens neguiteja,el futur gran desconegut ,ens trasbalsa, en aquest punt, la decisió i la valentia copsarà el sentit i la plenitud de la vida en el present que ja farem nostre.

"Aquell, que el seu rostre no irradia llum mai serà estrella". Proverbi

Gavina voladora

El mite d'Aracne i Atenea

El quadre de " Las hilanderas" de Velázquez representa el mite d'Aracne en el qual, el mortal repta a la deessa Atenea per demostrar qui teixeix com una deessa.

El jurat va dictaminar un empat, però Atenea va castigar a Aracne convertint-la en aranya perquè tant ella com els seus descendents poguessin teixir per sempre però teixint un obra que mai ningú admirés.

En aquest quadre Velàzquez combina dues escenas, una real i un altra mitològica.

Durant molt de temps va ser considerat un quadre que mostrava la vida quotidiana d'un taller de tapissos.

Una segona mirada , més detallada revela que darrere n'hi havia un altre que representava la faula d'Ariacne, recollida a la "Metamorfosis de Ovidi.

Velázquez aconsegueix plasmar en aquesta obra una llum real , que fa fins i tot veure la pols que hi ha a l'aire. Aquesta llum augmenta la profunditat

ConferènciaJordi Giró

El dimecres al matí vaig presenciar l'execució d'un quadre:
Autor : Jordi Giró.
Tema: la Nova cançó.
La tela blanca lluïa resplendent., d'una manera magistral el pintor va plasmar els trets fonamentals d'aquest fet social i històric.
Les línies negres de l'esbós van marcar les diferents etapes.
Unes pinzellades vermelles assenyalen l'any 1951, són el tret de sortida d'un grup de joves intel·lectuals desconeguts , que han passat a la història amb el pseudònim dels Setze Jutges. S'havien proposat: normalitzar l'ús de la llengua catalana i reivindicar les llibertats.
Personatges com Serrahima, Joan Armengol, Remei Margarit, Espinàs encapsalen aquest moviment. Escrivien i componien cançons arreu de Catalunya.
Una veladura verda irrompeix, omple d'esperança l'any 1960. La incorporació de les companyies discogràfiques Edigsa-Concéntrica van ajudar a difondre les cançons que feien albirar un futur d'esperança.
Els Setze Jutges per aconseguir els objectius que s'havien marcat necessitaven veus impactants que sabessin transmetre 'ls.
Colors blaus , blancs i maragdes, simfonia de colors.
Calia amalgamar els colors i aconseguir que aquesta cançó de protesta s'impregnés de les veus i la poesia de cantants emblemàtics com Lluís Llach, Raimon , J. Manel Serrat que fascinàven als oients amb les seves veus.Consolidades per els poemes de J. Verdaguer, S.Espriu, Miquel M. Pol.
Música i poesia en perfecta sintonia que sabien arribar a l'ànima i la tenyien de bellesa i profunditat.
l'espurneig d'un punt de groc ,i taronja emergeix " La trinca"
un punt de sal ,un de pebre...sabia dir mig en broma i fina ironia les veritats més profundes..
Era el moment de fusionar totes les inquietuds i afegir-ne de noves .
El 1980 el fenomen Rock català apareix .Els seus concerts movilitzen grans
onades de joves .
La Nova Cançó s'ha consolidat, amb la gran varietat de cantants, de grups:
Ma del Mar Bonet, J. M. Serrat.
El terme Nova Cançó obre les portes a la nova expressió.Cançó Catalana.
Però ,és ara a punt de finalitazar el quadre quan una pinzellada tèrbola de melangia apareix , a la nostra cançó li manca l'aixopluc dels mitjans de comunicació, no és suficientment tramesa , no se sent la seva veu.
S'havia sabut lluitar desfent les barreres de la dictadura.
Quines barreres tenim ara?.
La figura de l'Ovidi porta un plugim de tristesa un bany de roses, blaus i lilàs... el quadre queda acabat . Pot ser el só de la seva veu i la injustícia seran l'esperó que ens farà reaccionar

Recital Marina Rosell

El recital de la Marina Rosell , magnífic i entranyable.
Cançons conegudes i sempre noves i que ella amb la seva veu com un virtuós arpista va saber commoure les cordes dels nostres sentiments i emocions .
Huipil paraula per a mi desconeguda , i el homenatge subtil i tendre que la Marina va transmetre per a totes aquestes dones anònimes que saben explicar amb senzillesa la seva història , poesia de la realitat quotidiana, em va desvetllar sentiments d'admiració i tendresa.

La barca del temps S. Espriu- Marina Rossell

La barca del temps. ( S. Espriu, Roselló, L'Alguer

A principis d'octubre es va entrenar, obrint la Temporada Alta al Teatre Municipal de Girona, l'espectacle poètic i teatral "El Jardi dels cinc arbres", un homenatge a Salvador Espriu, sota la direcció de Joan Ollé. Es tracta d'una adaptació escènica, del mateix Ollé i d'Iban Beltran, a partir de textos poètics i narratius de l'escriptor nascut a Santa Coloma de Farners, a les portes del 25è aniversari de la mort de l'autor. La proposta d'Ollé ens convida a passejar per Sinera (l'Arenys mítica creada i recreada per aquest autor), que també vol ser una invitació a endinsar-se en la recreació d'un món (el de la postguerra i la dictadura, amb les seves llums i ombres) que ja és en vies d'extinció. L'espectacle, que té moments d'una intensitat remarcable, actualitza i dóna una nova vitalitat a aquest poeta, un dels grans escriptors catalans del Segle XX. A "El jardí dels cinc arbres" també es parla de l'Alguer. La representació es tanca amb l'excel·lent interpretació de Sílvia Pérez de "Per a una 'suite' algueresa ", musicada per Dani Espasa, el poema que va dedicar Salvador Espriu al seu estimat amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Un poema que és un cant d'amor doble, a l'amic desaparegut i a la llengua catalana. Un poema que, fa ja alguns anys, va popularitzar la cantant Marina Rossell sota el títol "La barca del temps", amb una veu també fascinant, que alguns consideren un dels moments culminants de la seva trajectòria.


La barca del temps


Estimat amic meu,
si podies venir,
amb la barca del temps
amb el vent de llevant,
a l'Alguer,
i senties amb mi
com és viu,
i arrelat
aquest nostre parlar
català
de l'Alguer,
com et diu el teu nom
i somriu la ciutat

S'obre la veda !

Avui aquesta tarda s’ha obert la veda , amb la subtilesa d’un ritual màgic ,al voltant d’una taula de fusta envellida i amb la calidesa de la llum d’una tarda tranquil·la.
Hem anat desvetllant la incògnita de cadascuna de les cançons escollides.
Cançons amb força , empenta , descobriments inèdits que traspassen fronteres ,barreres d’intolerància i dictadura .
Unes repetides però que mostraven la individualitat de qui l’havia triada.
Aquesta primera trobada m’ha ofert noves visions i alternatives.

Un fenomen atmosfèric que sempre m’ha produït angoixa i por, és el vent
El vent turbulent , sorollós, impetuós ,desenfrenat ,violent i destructor.
M’omple d’imatges desoladores...
La veu de la Corry ens m’ha mostrat un ventall de possibilitats de l’altra vessant del vent ...
El vent que ens envolta i acarona , el que bufa fort i pren embranzida , el que neteja i s’emporta la brossa i tot ho purifica, deixant el camí net per continuar la marxa de la vida.
Conclusió:
Si ens trobem immersos en una vessant fosca del camí, cal avançar sense
perdre l’esperança fins esbrinar on es troba la llum. La llei de la dualitat que impera tots el fets del univers.
Bona trobada !