La dona de Lot
Aquest tòpic literari parteix d'un versicle bíblic,concretament el 26 del capítol 19 del llibre del Gènesi: "Su mujer miró hacia atràs y se convirtió en poste de sal".
Aquesta metamorfosi culminant ha donat lloc a diferents interpretacions.
Segons els diferents diccionaris bíblics, sembla ser que aquest breu text seria l'explicació popular de la formació d'alguna penya o d'un bloc de formació salina:Fins i tot un pic de sal existent vora el penyasegat de l'actual mar Mort.
"La dona de Lot" ha donat peu a diferents interpretacions literàries , textos visionaris de la realitat del món i la subjectivitat de l'autor ,d'acord a la moment històric i social.
Mario Benedetti en parla i li prohibeix que es converteixi en una estàtua de sal Li recorda el seu passat de carn i os, al seu interior encara el cor és viu. de la seva història extremada i sense memòria A les darreres estrofes trobem un canvi, el poeta com si de Déu es tractés exhorta l’estàtua perquè torni a la vida
Anna Akhmàtova el va escriure entre el 22 i el 24. En aquest poema tenen un pes força especial les circunstàncies personals i socials de l’autora.Fou declarada enemiga del regim sorgit després de la Revolució russa de 1917 Stalin prohibirà les seves obres i farà empresonar el seu fill.
Així doncs la temàtica de l’exili és cabdal , poema del que Maria Mercè Marçal afirma que reflecteix la pietat pel qui abandona el seu malaurat país ( Marçal&Zgustova 2004)
El record, la nostàlgia d’una persona que desapareix uneix el jo poètic amb la dona de Lot el paradigma de la resistència a l’exili o la llibertat igual que Dafne (mite de Dafne i Apol·lo) reivindica la valentia del seu gest. Fa una segona part "el darrer brindis"on critica el càstig diví a la ignorància i al patiment vital.
Maria-Mercè Marçal descriu el despitós Déu i reivindica l'anonimat de la dona de...i defensa el dolor transformat en la creació.
La dona de Lot
Dona estàtua, la teva història
blau verd vermella
va quedar blanca d'angoixa
extenuada i sense memòria
Dona estàtua per sort
vas ser os,carn vas anar
i no obstant això què trist
és tenir-te i no tenir-te
Dona amb pluja i passat
avara de les teves mercès
tan de bo escampi i et quedis
per sempre d'aquest costat
Dona de sal i rosada
el teu cor segueix en zel
i la teva veu està de dol
amb audàcia sense alertes
amb raó o sense motiu
dona de lot et prohibeixo
que en estàtua et converteixis
dona una altra diferent
si no fos jutge i part
jugaria a despullar-te
lentament,lentament
Mario Benedetti 1920-2009
Sobre un vell tema reprès per Anna Akmàtova
...Endins d’endins, clavada a terra,
cega com la llavor, creix una veu
i es fa arrel en l’entranya de la dona:
No és massa tard, encara. Encara pots mirar.
Mira enrere, cap Veu no coneix el teu nom.
I el teu cos allà resta, ebri de pluja i sol.
Sotmesa arreu on vagis a llei d’estrangeria,
ombra seràs des d’ara, desposseïda arreu,
perquè només t’és pàtria allò que ja has viscut.
Un esguard! I aglevats per un dolor mortal
els seus ulls ja no poden, de sobte, mirar més.
La rígida camisa de força de la sal
bloqueja la follia. La pantalla és en blanc.
A l’alba reverbera la història sense història.
El gest es perpetua
gegantí i resplendent.
I en la duresa mineral impresa
figura la pregunta sense veu:
Quin era el Nom de la dona de Lot,
la qui donà la vida només per un esguard?
Maria Mercè Marçal 1952-1998
LA DONA DE LOT
Em vaig girar segurament per curiositat.
Però, a més de la curiositat, vaig poder tenir altres motius.
Em vaig girar per recança d’una gibrella de plata.
Per descuit, mentre em cordava la corretja de la sandàlia.
Per no haver de continuar mirant el clatell virtuós
del meu marit, Lot.
Per la certesa sobtada que, si moria,
ell ni tan sols s’hauria aturat.
Per la desobediència dels submisos.
En parar l’orella i sentir que ens empaitaven.
Sobtada pel silenci, amb l’esperança que Déu s’havia repensat.
Les nostres dues filles desapareixien ja darrere el cim del turó.
Vaig notar el pes de la vellesa. De l’allunyament.
De la vanitat d’una vida errant. De la somnolència.
Em vaig girar en deixar el farcell a terra.
Em vaig girar per la por de no saber on posar el peu.
En el meu camí havien aparegut escurçons,
aranyes, rates de camp i pollets de voltor.
Allò ja no era ni bo ni dolent: senzillament, tota cuca viva
s’arrossegava i saltava en una munió que feia pànic.
Em vaig girar per una sensació de solitud.
Per la vergonya de fugir d’amagat.
Pel desig de cridar, de tornar.
O potser tot just quan es va aixecar un vent
que em va desfer els cabells i em va tirar la roba amunt.
Em va fer la impressió que ho veien des de les muralles de Sodoma
esclafien, una vegada i una altra, un riure sonor.
Em vaig girar de la ràbia.
Per sadollar-me de la seua enorme ruïna.
Em vaig girar per tots els motius suara esmentats.
Em vaig girar no pas per pròpia voluntat.
Va ser un roc que va caure, sorollant sota meu.
Va ser una escletxa, que em va barrar el pas de sobte,
arran de la qual saltironava una llebre, dreçada sobre les anques.
I en aquell moment totes dues vam mirar cap enrere
No, no. Jo no vaig deixar de córrer,
d’arrossegar-me, de giravoltar,fins que una foscor no es va desplomar del cel,
i amb ella una sorrera calenta i un plujam d’aus mortes.
Per la manca d’alè, em vaig cabdellar moltes vegades.
Si algú m’hagués vist, hauria cregut que ballava.
No està exclòs que no tingués els ulls oberts.
És possible que caigués de cara a la ciutat.
Wislawa Szymborska. LA DONA DE LOT.
Em plau exposar breument que la passejada per aquests poemes m'ha portat a veure com una mateixa història ens desplega reflexions múltiples que enriqueixen la interpretació de la figura femenina de la dona de Lot.
Quina és la realitat de la desobediència de Lot? La curiositat o la nostàlgia d'abandonar el present que es convertirà en passat i la por d'enfrentar-se a un futur incert?. Les metamorfosis que al llarg de la vida anem experimentant susciten situacions semblants, moltes vegades el canvi ens neguiteja,el futur gran desconegut ,ens trasbalsa, en aquest punt, la decisió i la valentia copsarà el sentit i la plenitud de la vida en el present que ja farem nostre.
"Aquell, que el seu rostre no irradia llum mai serà estrella". Proverbi
