“Sigueu, almenys ,cada u de vosaltres, una cuca de llum”J.S. Papasseit
No és avui que us vull parlar dels animals que m’envolten i que al llarg de la vida m’he anat trobant .
Ni de les meves primeres amigues les formigues que des de molt petita em delit m’agradava contemplar.
Al pla de l’era on trillaven a l’estiu el blat, or resplandent que en feixos carregaven els carros a vessar, neguitosa buscava les corrues de formigues negres i lluents que travessaven l’era a la recerca dels grans de blat i tot allò que servis per omplir el seu graner, volia esbrinar qui era la reina ,on anaven, i elles disciplinades en fila perfecta seguien el seu camí i desapareixian per aquell petit forat.
De més gran en un llibre vaig veure el dibuix imaginari del seu cau ,pura enginyeria ,ordre i pulcritud,a partir d’aquell moment quan els meus objectes lluïen desbaratats per l’habitació el record d’aquell rebost en provocava el desig d'endreçar la cambra .Quants valors en van ensenyar !disciplina ,esforç, ordre i previsió.
Tampoc vull fer esment de la fortalesa del poltre acabat de néixer que un dia vaig tenir el goig de veure, en quina immediatesa es va posar dret! i com de seguida va començar a caminar.
Ni us vull recordar el rellotge vital de les aus que apareixen cronològicament quan toca, àrbitres del temps i de les estacions .
Ni dels nius de les orenetes , ni de la gracia i l’astúcia dels gats ni tampoc de la intel·ligència i fidelitat del gos…Quants exemples us podria referir, tots ells em porten a preguntar , és l’home l’inventor o més aviat el que ha sabut interpretar l’enginy i la intel·ligència que la Natura sabia ens mostra?
Avui, és la frase que encapçala l’escrit que m’ha fet reflexionar en aquest cuquet petit que a les nits d’estiu passa poc a poc per la foscor de la nit amb el parpelleig suau de la seva llum fosforescent que llueix més fort quan pot assenyalar el camí a algun cargol despistat, perdut en mig de la foscúria del bosc.
És aquesta llum la que nosaltres portem molt endins del nostre cor.
A vegades quan les angoixes ens turmenten ens costa trobar-la
Però quan ho aconseguim, surem i ressorgim, i és aleshores, quan cal fer com la cuca de llum , mostrar-la al altres per ajudar-los a trobar també el seu camí
Diu un proverbi Zen:
“Que la nostra llum segueix essent obscuritat si no la compartim i en compartir-la creix”
No és avui que us vull parlar dels animals que m’envolten i que al llarg de la vida m’he anat trobant .
Ni de les meves primeres amigues les formigues que des de molt petita em delit m’agradava contemplar.
Al pla de l’era on trillaven a l’estiu el blat, or resplandent que en feixos carregaven els carros a vessar, neguitosa buscava les corrues de formigues negres i lluents que travessaven l’era a la recerca dels grans de blat i tot allò que servis per omplir el seu graner, volia esbrinar qui era la reina ,on anaven, i elles disciplinades en fila perfecta seguien el seu camí i desapareixian per aquell petit forat.
De més gran en un llibre vaig veure el dibuix imaginari del seu cau ,pura enginyeria ,ordre i pulcritud,a partir d’aquell moment quan els meus objectes lluïen desbaratats per l’habitació el record d’aquell rebost en provocava el desig d'endreçar la cambra .Quants valors en van ensenyar !disciplina ,esforç, ordre i previsió.
Tampoc vull fer esment de la fortalesa del poltre acabat de néixer que un dia vaig tenir el goig de veure, en quina immediatesa es va posar dret! i com de seguida va començar a caminar.
Ni us vull recordar el rellotge vital de les aus que apareixen cronològicament quan toca, àrbitres del temps i de les estacions .
Ni dels nius de les orenetes , ni de la gracia i l’astúcia dels gats ni tampoc de la intel·ligència i fidelitat del gos…Quants exemples us podria referir, tots ells em porten a preguntar , és l’home l’inventor o més aviat el que ha sabut interpretar l’enginy i la intel·ligència que la Natura sabia ens mostra?
Avui, és la frase que encapçala l’escrit que m’ha fet reflexionar en aquest cuquet petit que a les nits d’estiu passa poc a poc per la foscor de la nit amb el parpelleig suau de la seva llum fosforescent que llueix més fort quan pot assenyalar el camí a algun cargol despistat, perdut en mig de la foscúria del bosc.
És aquesta llum la que nosaltres portem molt endins del nostre cor.
A vegades quan les angoixes ens turmenten ens costa trobar-la
Però quan ho aconseguim, surem i ressorgim, i és aleshores, quan cal fer com la cuca de llum , mostrar-la al altres per ajudar-los a trobar també el seu camí
Diu un proverbi Zen:
“Que la nostra llum segueix essent obscuritat si no la compartim i en compartir-la creix”
M'agrada molt com has lligat la frase d'en Salvat-Papasseit amb els teus records i el proverbi zen. No tinc gaire simpatia per les formigues però les cuques de llum em fascinaven. Ho escric en passat perquè fa molts anys que no n'he vist. I la foto que has trobat és fantàstica!
ResponEliminaÉS molt bonic
ResponEliminaI to compartint, aprenem. La llum dels teus escrits ens anima. Et continuarem llegint.
ResponElimina