si jo em llevava de bon matí

Si jo em llevava de bon matí
el sol encara a pleret s'hi arronsava;
tresca que tresca,si feia camí
a cada pas un fanal s'apagava.

La marmanyera em venia al costat
a altra banda, plena la faldada
el marxapeu ja semblava un mercat.
I era tot fresc, d'un alè de rosada.

Adhuc la boira em desvetlla els sentits,
que era tan dolça perquè s'aclaria.
Al plat de nata afinava els seus dits
el xavalet, llepoleig del bon dia.

La peixatera duia el cove al cap
i el peix saltava, pres dins la falzia.
L'obrer passava i li deia qui sap;
jo he entès només que nomia Maria.

Maria avança com la daina al vol:
al carretó de cafè amb llet s'atura;
reprèn la marxa, que el treball no dol
i els ulls li brillen, que sembla una fura.

Com sap estendre els diaris primers
aquest bon home, a mida que arriben:
diria l'u ço que diria el terç,
i l'u voldrien, que els altres no priven.

Als molls les dèries retornen al joc
i a mi em plau força passar per la riba;
el sol ja mostra sa llengua de foc
quan l'esquellot fa descobrir l'estiba

Igual els carros;desvetllen el cor.
I la ciutat es desemperesia.
Ara sentia una mica d'amor:
goig de llevar-me matí cada dia

J. Salvat-Papasseit

M'he sentit tan identificada en aquest poema , que el transcric, gaudint de
la bellesa d'aquest cant al despertar de la ciutat, del barri, i a tots els elements d'una realitat quotidiana, humanitzada per les figures afectuoses,
íntimes, com la marmanyera, la peixatera...

Vocabulari poc corrent.

Estiba. Càrrega
Daina. Tipus de cérvol
Falzia. Mena d'herba

l'u ço que diria el terç". L'un diria allò que diria el tercer
Llepoleig. Gormanderia, dolçor
Marmanyera. Verdulaire
Marxapeu. Lindar, grao
Pleret. A poc a poc
Tresca que tresca. S'afanya, feineja.

Cuca de llum

“Sigueu, almenys ,cada u de vosaltres, una cuca de llum”J.S. Papasseit


No és avui que us vull parlar dels animals que m’envolten i que al llarg de la vida m’he anat trobant .
Ni de les meves primeres amigues les formigues que des de molt petita em delit m’agradava contemplar.
Al pla de l’era on trillaven a l’estiu el blat, or resplandent que en feixos carregaven els carros a vessar, neguitosa buscava les corrues de formigues negres i lluents que travessaven l’era a la recerca dels grans de blat i tot allò que servis per omplir el seu graner, volia esbrinar qui era la reina ,on anaven, i elles disciplinades en fila perfecta seguien el seu camí i desapareixian per aquell petit forat.
De més gran en un llibre vaig veure el dibuix imaginari del seu cau ,pura enginyeria ,ordre i pulcritud,a partir d’aquell moment quan els meus objectes lluïen desbaratats per l’habitació el record d’aquell rebost en provocava el desig d'endreçar la cambra .Quants valors en van ensenyar !disciplina ,esforç, ordre i previsió.
Tampoc vull fer esment de la fortalesa del poltre acabat de néixer que un dia vaig tenir el goig de veure, en quina immediatesa es va posar dret! i com de seguida va començar a caminar.
Ni us vull recordar el rellotge vital de les aus que apareixen cronològicament quan toca, àrbitres del temps i de les estacions .
Ni dels nius de les orenetes , ni de la gracia i l’astúcia dels gats ni tampoc de la intel·ligència i fidelitat del gos…Quants exemples us podria referir, tots ells em porten a preguntar , és l’home l’inventor o més aviat el que ha sabut interpretar l’enginy i la intel·ligència que la Natura sabia ens mostra?
Avui, és la frase que encapçala l’escrit que m’ha fet reflexionar en aquest cuquet petit que a les nits d’estiu passa poc a poc per la foscor de la nit amb el parpelleig suau de la seva llum fosforescent que llueix més fort quan pot assenyalar el camí a algun cargol despistat, perdut en mig de la foscúria del bosc.
És aquesta llum la que nosaltres portem molt endins del nostre cor.
A vegades quan les angoixes ens turmenten ens costa trobar-la
Però quan ho aconseguim, surem i ressorgim, i és aleshores, quan cal fer com la cuca de llum , mostrar-la al altres per ajudar-los a trobar també el seu camí
Diu un proverbi Zen:
“Que la nostra llum segueix essent obscuritat si no la compartim i en compartir-la creix”

Cuca de llum

Objectes estimats

Objectes estimats...un reguitzell d'objectes apareixen en el pensament, fugaçment una llambregada penetrant il.lumina l'espai.
En el racó més amagat de la casa, envoltat d'una frondosa parra, guarnida de pàmpols verds , marrons, vermells, pregoners de l'estació que toca, les branques caigudes pel pes dels raïms rics amb gotims ,madurs ,temptadors! , per a tots els que per allí passen.
Protegida per un pi gegant , habitacle d'ocells , merles , caderneres, que a la matinada la desperten amb el seus cants, i la piuladissa engrescadora al capvespre anunciant que és l'hora de l'aixopluc, i tornar a casa.
Allí observadora persistent , atenta a la desfilada de les generacions que han anat passant any rere any.
Al seu redós nens i nenes que han construït els seus somnis, casa , castells,
jocs fantàstics.
Trobada i punt de reunió dels joves dels balls de les rialles .
Encontres i converses, diàlegs , ensurts, vida dels més grans.
Aquí en aquest lloc màgic està ubicada la estructura d'obra feta amb maons refractaris i les graelles ben engreixinades.
Cap canvi ha modificat la seva bella i tendra senzillesa. Sempre a punt on els vells troncs tallats i les branques seques recollides, esperen i l'acompanyen per fer la feina plegats, encendre un gran foc, on les brases , prenen de seguida, les guspires salten, l'olor de la llenya impregna l'ambient, és l'hora de coure al seu caliu, menjars saborosos per a tota la família.
Lloc de trobada, de somnis , de pensaments...

Gavina voladora

width="353" height="132">

El mite d'Aracne i Atenea

El quadre de " Las hilanderas" de Velázquez representa el mite d'Aracne en el qual, el mortal repta a la deessa Atenea per demostrar qui teixeix com una deessa.

El jurat va dictaminar un empat, però Atenea va castigar a Aracne convertint-la en aranya perquè tant ella com els seus descendents poguessin teixir per sempre però teixint un obra que mai ningú admirés.

En aquest quadre Velàzquez combina dues escenas, una real i un altra mitològica.

Durant molt de temps va ser considerat un quadre que mostrava la vida quotidiana d'un taller de tapissos.

Una segona mirada , més detallada revela que darrere n'hi havia un altre que representava la faula d'Ariacne, recollida a la "Metamorfosis de Ovidi.

Velázquez aconsegueix plasmar en aquesta obra una llum real , que fa fins i tot veure la pols que hi ha a l'aire. Aquesta llum augmenta la profunditat

ConferènciaJordi Giró

El dimecres al matí vaig presenciar l'execució d'un quadre:
Autor : Jordi Giró.
Tema: la Nova cançó.
La tela blanca lluïa resplendent., d'una manera magistral el pintor va plasmar els trets fonamentals d'aquest fet social i històric.
Les línies negres de l'esbós van marcar les diferents etapes.
Unes pinzellades vermelles assenyalen l'any 1951, són el tret de sortida d'un grup de joves intel·lectuals desconeguts , que han passat a la història amb el pseudònim dels Setze Jutges. S'havien proposat: normalitzar l'ús de la llengua catalana i reivindicar les llibertats.
Personatges com Serrahima, Joan Armengol, Remei Margarit, Espinàs encapsalen aquest moviment. Escrivien i componien cançons arreu de Catalunya.
Una veladura verda irrompeix, omple d'esperança l'any 1960. La incorporació de les companyies discogràfiques Edigsa-Concéntrica van ajudar a difondre les cançons que feien albirar un futur d'esperança.
Els Setze Jutges per aconseguir els objectius que s'havien marcat necessitaven veus impactants que sabessin transmetre 'ls.
Colors blaus , blancs i maragdes, simfonia de colors.
Calia amalgamar els colors i aconseguir que aquesta cançó de protesta s'impregnés de les veus i la poesia de cantants emblemàtics com Lluís Llach, Raimon , J. Manel Serrat que fascinàven als oients amb les seves veus.Consolidades per els poemes de J. Verdaguer, S.Espriu, Miquel M. Pol.
Música i poesia en perfecta sintonia que sabien arribar a l'ànima i la tenyien de bellesa i profunditat.
l'espurneig d'un punt de groc ,i taronja emergeix " La trinca"
un punt de sal ,un de pebre...sabia dir mig en broma i fina ironia les veritats més profundes..
Era el moment de fusionar totes les inquietuds i afegir-ne de noves .
El 1980 el fenomen Rock català apareix .Els seus concerts movilitzen grans
onades de joves .
La Nova Cançó s'ha consolidat, amb la gran varietat de cantants, de grups:
Ma del Mar Bonet, J. M. Serrat.
El terme Nova Cançó obre les portes a la nova expressió.Cançó Catalana.
Però ,és ara a punt de finalitazar el quadre quan una pinzellada tèrbola de melangia apareix , a la nostra cançó li manca l'aixopluc dels mitjans de comunicació, no és suficientment tramesa , no se sent la seva veu.
S'havia sabut lluitar desfent les barreres de la dictadura.
Quines barreres tenim ara?.
La figura de l'Ovidi porta un plugim de tristesa un bany de roses, blaus i lilàs... el quadre queda acabat . Pot ser el só de la seva veu i la injustícia seran l'esperó que ens farà reaccionar

Vestuari maya de Guatemala

Amb les seves mans i els seus ulls. Teixits maies, miralls d’una cosmovisió aproxima a l’espectador aspectes de la història i la cultura maia a través d’una de les seves manifestacions artístiques i simbòliques més singulars: els teixits i la vestimenta i especialment posa de manifest com els teixits i els vestits maies han estat un dels vehicles utilitzats per transmetre, generació rera generació, un simbolisme ja mil•lenari que porta implícita la història i la cultura d’una civilització en constant evolució. Considerats autèntics mitjans de comunicació, els teixits i els vestits personalitzen i diferencien a aquells que els porten i serveixen per llegir i saber qui són i d’on venen els seus usuaris, conèixer l’estatuts social, l’estat civil...., alhora que sempre parlen d’una ancestral i complexa iconografia (aus, Arc de Sant Martí , serps, piràmides...) que, teixida –escrita – i ideada per capes sobre el teixit o la vestimenta, serà més o menys llegible segons el coneixements que el lector/espectador tingui de la cultura i la simbologia maia.
Fa aproximadament mil cinc-cents anys, els maies arribaren a desenvolupar una magnífica cultura, en la que l’art, l’arquitectura, l’escriptura, l’astronomia i el còmput del temps assoliren nivells d’excel•lència i refinament, que avui en dia sobrepassen la nostra imaginació. Entorn del segle X, per raons que encara no han estat totalment aclarides, les grans ciutats de les terres baixes foren sobtadament abandonades. No obstant això, els maies no desaparegueren. Malgrat els destructius successos soferts al llarg de la seva història, com la conquesta espanyola, la colonització, l’extrema violència vers finals del segle passat i la influència del món occidental, els maies d’avui encara parlen les seves llengües, conserven la seva llarga tradició religiosa i l’ús de la seva indumentària tradicional.
La peça més distintiva utilitzada per les dones maies és el huipil, una brusa en general de dos panells de tela de cotó teixit en teler de cintura i es va unir al llarg de les costures laterals.
El fet que fins al dia d’avui els vestits maies siguin tan diversos i reconeixibles, té a veure amb els elements estilístics i el simbolisme comunicatiu corresponent, els quals estan molt arrelats en la tradició. Això no vol dir que els estils siguin invariables o que qui els teixeix no pugui introduir en les seves creacions els seus gustos i preferències personals, però aquestes modificacions es realitzen només de manera gradual i mai condueixen a un trencament amb el passat. Cada nou element estilístic s’introdueix com una variant de l’estil anterior. Aquest èmfasi en la continuïtat ha conduït a que dins de la tradició tèxtil maia mai s’hagi trencat amb el passat precolombí, malgrat totes les influències externes, les modes colonials, els nous materials i tècniques.
Des de fa molts segles, l’art dels maies i especialment l’art del teixit, va tenir com a finalitat transmetre els valors culturals i les tradicions. Per aquesta raó utilitza imatges, el simbolisme de les quals, és conegut per tots els membres de la seva comunitat. El gust i la creativitat individual estan subordinats a la tasca comunicativa, i qualsevol canvi per part dels artistes, no es va acceptar en el passat ni tampoc en l’actualitat.
Els maies trobaren en els motius de la indumentària, no només un mitjà per conservar la seva antiga visió del món i introduir-la subtilment en la cultura post-colonial imposada, sinó que també es van instituir unes confraries amb aquesta finalitat.
Un element imprescindible per als ritus i actuacions públiques de les confraries el formen els teixits i l’atuell dels membres masculins i femenins (confrares i texeles). Els teixits destinats a la confraria són els més bells exemples de l’art tèxtil maia, la qualitat d’aquests és característica del status assolit com a membre de la confraria.
El teixit és també una metàfora de la creació de l’univers en la que es repeteixen contínuament les accions dels déus en el moment de la creació, al començament dels temps.

Vestuari maya de Guatemala

Recital Marina Rosell

El recital de la Marina Rosell , magnífic i entranyable.
Cançons conegudes i sempre noves i que ella amb la seva veu com un virtuós arpista va saber commoure les cordes dels nostres sentiments i emocions .
Huipil paraula per a mi desconeguda , i el homenatge subtil i tendre que la Marina va transmetre per a totes aquestes dones anònimes que saben explicar amb senzillesa la seva història , poesia de la realitat quotidiana, em va desvetllar sentiments d'admiració i tendresa.