Poemes de l'exposició de Maria Merçé Marçal

Nena


Pujaré la tristesa dalt les golfes
Amb la nina sense ulls el paraigua trencat,
El cartipàs vençut,tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
Que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques

Maria –Mercè Marçal
Raó del cos

Aquest poema ple d’imatges optimistes i alliberadores, on l’acció de pujar a les golfes s’ identifica en el acte de sortir de la monotonia i de la tristesa.

Pujar a dalt on tots els somnis són possibles, deixant-se impregnar per la màgia de la llum , el color i la fantasia .

Altres escriptors , Joan Vinyoli, Salvador Espriu, Pere Gimferer com la M.Mercè –Marçal, han emparat també les golfes descrivint metafòricament tot el simbolisme que acompanya aquest lloc on cadascú hi troba el que busca : alegria , amors , valentia recolliment...

Joan Vinyoli
Joan Vinyoli i Pladevall neix a Barcelona el dia 3 de juliol de 1914-1984. Sembla que el cognom Vinyoli és d'origen italià (Vignoli) i que es transformà en Viñoli quan un dels avantpassats del poeta s'instal.là a Cuba. Posteriorment, i seguint les recomanacions de Carles Riba, Vinyoli adoptarà la grafia catalana a l'hora de signar els seus escrits

Cants d'Abelone

Aquest matí m'he despertat flairosa
Com una mata d’espigol
una estona he trafeguejat
pels racons foscos de la casa
deixant a lloc les coses de la nit.
He buscat pisa vella en golfes d’hombra
un collaret de gres o bé topazi

Joan Vinyoli . Cants d’Abelone

En aquests poema el poeta hi troba el recolliment en la foscor de l'espai i la fantasia i alegria en els objectes senzills ;un collaret de gres o bé un topazi.

Salvador Espriu en "La pell del Brau" on realitza la fusió de dos pobles mítiques el poble d'Israel i Sepharad . El camí d'Israel , la casa del poema, les golfes closes d'aire i de llum caracteritzades per la fosca , andròmines , records d'infantesa , un vell braser d'aran .
Imatges simbòliques que identifiquen la sort d'ambdós pobles . Andròmines , records d'infantesa, un vell braser d'aran espurnes que obriran el camí que esdevindra lliure i feliç.

Pere Gimferrer -1993

Tulipa Veneciana

A les golfes la llum no s'enretira,
s'arrapa als vidres la tulipa d'ira,
la llum és un arquet de violí:
en un incendi fet

L'esperança no s'enretira s'arrapa als vidres (la llum)
La casaca d'or atansa l'apoteosi del llumí la llibertat

Miguel López Crespí en el seu llibre el Cant de la Sibil·la. Homenatge a totes aquelles generacions que aixecaran les poderoses torres de la llibertat. Ens informa de les melodies trobades en un vell fonògraf perdut a les golfes.

Aquests senzills apunts volen testimoniar com aquests espai les "golfes" ha estat font d'inspiració per pensadors i poetes.

El poema de la Maria- Mercè Marçal obre les portes dels meus records i em porta a la infantesa...


Una porta de fusta envellida difícil d'obrir sempre encallada. M'hi atansava cautelosament, perquè no em sentissin, pujava l'escala, esglaons que grinyolaven; poc a poc anava ascendint fins que arribava a dalt
A les golfes hi havia dos compartiments molt diferenciats a banda i banda de l’escala ; a l’esquerra una penombra tènue,subtil envoltava dolçament l’espai on l’àvia guardava les confitures que ella curosament preparava per tot l'any . Tres tupines ufanes plenes de llom, botifarra ,costella de porc dominaven la situació, menges saboroses que a anaven apareixen a taula , pots d’olives de vidre que deixaven traslluir les arbequines lluentes ,apetitoses ; petits feixos de farigola llorer i romaní, sobre un canyís, esteses reposadament les pomes maduraven engroguides i arrugades com a panses, impregnaven l’ambient d ‘aromes dolços.
L’altra banda era un món diferent . Aquí espai esbatanat, on la persiana de fusta sempre enrotllada deixava passar la llum ,que convidava a disfrutar de les més variades fantasies , un bagul ple vestits plegats de la meva àvia ,de meva mare de les tietes, els de la meva tieta Carmeta eren els meus preferits i m'agradava disfrasar-me.

Jocs, andròmines, nines pepones d’ulls ssos , nines de drap desmenjades...una banqueta de bova on m'hi agradava seure i organitzar les meves primeres classes, i mirar els llibres i revistes que la meva tieta Rosita lectora infatigable guardava en un armari al fons. La llibreria que tenia a la seva habitació era intocable solament en casos especials hi podia accedir ( recordo amb tendresa la vegada que malalta em va deixar seure al seu santuari i mirar tot el que hi havia guardat, llibres preciosos plens d'imatges meravelloses,postals i fotografies que ella feia amb una màquina fantàstica ). Ara, el meu petit regne es trobava a les golfes, remenava i triava, i els contes i rondalles de Folch i Torres eren els meus preferits i un llibre de Julio Verne amb unes il.lustracions magnífiques en mantenien lliurament immersa en un món màgic...

Pensaments

Un gest d’amor
Un repic suau avisa que algú vol entrar, s’obre la porta cautelosament i entra amb timidesa, no vol destorbar ni interrompre el treball dels altres.Falten dos minuts per acabar la classe.La seva presència atura el que estaven fent i tots l’acollim amb alegria.
És la segona vegada que li veig fer aquest gest.
La primera vegada, venia a acomiadar-se.
Després d’un ensurt que li havia capgirat la vida ,havia eixit gràcies a la seva força i valentia. Ara calia concloure aquest fet , amb un somni …
Fer el camí a Santiago sola, la solitud i el camí la portaran a aconseguir la plenitud.
Avui de tornada amb una llum nova que reflecteix tota la seva persona,
a bellesa il·lunina la seva mirada, el seu somriure, els seus fets.
Dues bosses una a cada mà l’acompanyen .Comença al obrir-les…
Petits pessics d’amor elaborats artesanament per ella surten ensucrats omplint d’una flaire exquisida l’ambient. Amb rapidesa va desplegant tovallons blancs , beguda , bosses curosament plegades per omplir-les per aquells que no es poden quedar.
Converses ràpides, projectes nous que omplen de guspires d’il·lusió
I d’entusiasme la seva mirada.
Avui davant d’aquest gest d’amor que ens ha ofert, puc dir que per primera vegada he vist l’aura de la meva amiga que l’envoltava ,i ens abraçava a tots .
Celebràvem el seu retrobament el seu coratge, la seva fortalesa. Novament tot l’univers s’havia arreplegat per ajudar-la aconseguir el seu somni . Felicitats estimada amiga!

Salvador Espriu Biografia

Salvador Espriu neix a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare exerceix de notari, el 10 de juliol de 1913. La seva família, però, s'estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat essencial en l'univers literari del poeta que la mitifica amb el nom de Sinera.
Salvador Espriu és ,abans de tot, un autor d'un bagatge cultural excepcional, que basat sobretot en una formació clàssica de primer ordre, combina aquestes referències cultes amb altres de més remotes en l'espai ( la mitologia egipcia per exemple )i amb un domini extraordinari dels més variats registres de la llengua. Aquests domini producte d'una progresiva i constant dedicació , el va moure a revisar les seves obres d'una manera sistemàtica.
Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel, escrit en castellà, es publica el 1929, quan només té setze anys. El 1930 Salvador Espriu estudia Dret i Història Antiga a la Universitat de Barcelona. El 1931 publica El doctor Rip i Laia, dues novel•les que mostren ja la seva capacitat com a narrador original que s'aparta dels corrents noucentistes. Laia tindrà després diverses versions i arribarà fins i tot al cinema amb l'actriu Núria Espert de protagonista.

El 1933 fa un viatge amb un grup de professors i estudiants a l'Orient, en un creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre altres indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais geogràfics que tindran un paper important en l'obra que més tard farà. Espriu viu l'època de la preguerra civil espanyola, de gran vitalitat cultural sobretot a Barcelona, i es relaciona amb intel•lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila i Carles Riba.

Publica Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935) amb una prosa que consolida el seu do de narrador situada entre la sàtira esperpèntica i el lirisme. El 1935 es llicencia en Dret i el 1936 ho fa en Història Antiga. La guerra civil espanyola li tallà la llicenciatura de Llengües Clàssiques quan el mobilitzen amb destinació a la columna Macià-Companys, a la secció d'Arxius de l'Auditoria de Guerra on va estar fins el 1939.

Un cop acabada la guerra, treballa com a advocat en una notaria. Aleshores, amb les llibertats catalanes abolides de manera absoluta, és quan Salvador Espriu viu el que més tard es coneixerà per l'exili interior. Malgrat continuar la seva feina d'advocat, Espriu mai no abandona el conreu literari. D'aquesta etapa sorgeixen obres de teatre com Primera història d'Esther (editada el 1948 i estrenada el 1957) o els llibres de poemes Les cançons d'Ariadna (1949), Les Hores i Mr. Death (1952), El caminant i el mur (1954), i Final del laberint (1955). Ja a la dècada dels seixanta i dels setanta, l'obra d'Espriu, i ell mateix, es converteixen en símbol de la literatura catalana (La pell de brau, 1960).

Les musicacions que fa el cantautor Raimon d'alguns dels seus poemes contribueixen de manera notable a la popularització, així com les diverses representacions que es fan de les seves obres teatrals com Ronda de mort a Sinera (1966), muntatge fet per Ricard Salvat sobre textos del poeta, o Una altra Fedra, si us plau (1978). El 1980 es publica el primer volum de l'Obra Poètica Completa traduïda al castellà a cura d'Andrés Sánchez Robayna i Ramon Pinyol.

El seu nom està sovint en les propostes per al premi Nobel que haurien hagut d'arribar a l'Acadèmia Sueca en una situació normalitzada. És distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982). És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi. És membre i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Durant els darrers anys de la seva vida, Espriu es dedica a corregir i revisar la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat.
Salvador Espriu és ,abans de tot, un autor d'un bagatge cultural excepcional, que basat sobretot en una formació clàssica de primer ordre, combina aquestes referències cultes amb altres de més remotes en l'espai ( la mitologia egipcia per exemple )i amb un domini extraordinari dels més variats registres de la llengua. Aquests domini producte d'una progresiva i constant dedicació , el va moure a revisar les seves obres d'una manera sistemàtica.
Espriu és alhora , un gran creador de mites. Per a ell, el mite és l'instrument més precís per expressar en termes literaris . les seves inquietuds. Influït sens dubte per abundants lectures biblíques i mitològiques , ha forjat, per damunt de tots el mite de Sinera( paraula resultant d'invertir l'ordre de les lletres del topònim Arenys)que present en la totalitat de la seva producció, simbolitza, d'una banda , el seu món d'infant i d'adolescent esfondrat a causa de la guerra civili, de l'altra el seu país Catalunya. En essencia l'escriptor , que ha poblat aquest món mític amb un seguit de personatges representatius, en situar Sinera en un marc atemporal ha aconseguit que esdevingués el miet d'un món perdut , a l'elegia i al record del qual s'ha consagrat. Alhora , Sinera, sobre la qual pesa un destí tràgic , és el punt de partida d'una meditació de caràcter existencial sobre la condició de l'home i la seva llibertat.
A la pell de brau(1960) llibre que ha obtingut un enorme ressó dintre i fora de Catalunya , és presentada, en una actitud profètica i de severa amonestació , la tragédia de Sepharad(paraula hebrea que vol designar Espanya),territori dramàticament i periòdicament assolat per conflictes fraticides .Un propòsit ètic emmarca un blasme de la situació històrica i unes propostes sinceres de reconciliació i de convivència pacífica:

El sol no pot assecar, pell de brau,
la sang que tots hem vessat,
la que vessarem demà,
pell de brau.
Un llunyà dia del nostre hivern,
ja sota l'emparança d'aquest cel,
al color de l'enveja véiem arrelar
amb esglai el grann crim de Sepharad:
la infinita tristesa del pecat
de la guerra sense victòria entre germans.

Aquesta pulcritud afegida al valor de la seva obra el converteix en un model de l'últim quart de segle. La construcció de la seva mitologia geogràfica té com a claus principals: Lavínia (Barcelona); Sinera (Arenys); Konilòsia (terra de conills-Espanya); Alfaranja (Catalunya) o Sepharad (península ibèrica). El 22 de febrer de 1985 va morir a Barcelona i és enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera.

Poemes Maria -Antònia Salvà

En els poemes de Maria- Antònia Salvà, destaquen els trets fonamentals de la seva manera d'escriure.
Un gran sentit de l'observació, un sentiment subtil i precís , un estil cultivat ,fan que els seus temes de la vida quotidiana , del paisatge de Mallorca o dels temes classics de moda al seu temps adquireixin una frescor que el seu sentit del ritme transforma en peces de gran qualitat que Carné li envejava.
En la seva obra s'hi endevina la influència de les cançons i les rondalles populars , tan riques a Mallorca.


Del camí

A l'exida del vilatge
anguileja el vell camí
blanquinós de polseguera
com una faixa de lli.
Dels romeguers de sa vora
penja sovint qualque bri,
dels carros de garbejada
que en passen cada matí.
dins la blanca polseguera
oh quin joiell que hi trobí!
dins la blanca polseguera
del giravol del molí.
Què és l'or de l'argenteria,
ni la perla, ni el robí,
comparats amb la petjada
d'aquell peuet infantí?
Mai per Mai petja l'Arcadia
un peu tan lleuger i fi
com aquell que sa nuesa
semblava quasi diví.
Només de veure sa traça
tot el meu cor s'abellí;
si era àngel o donzella
no us ho sabria ben dir.
Jo seguia aquella petja
flor de nard i gessamí
jo seguia aquella petja,
que de sobte s'esvaí.
Potser el vent l'ha robada,
gelòs, dins un terbolí!
-bella amor inconeguda,
que Déu vos dó bon camí.

Maria- Antònia Salvà.


El Pla

Camina, que caminaràs...
som al cor de la planura:
no es veu de prop cap altura,
no hi ha res que trenqui el pas.

L'estiu abrusa a l'entorn
les flors i l'herba novella;
fins la lerra se clivella
al bat del sol de migjorn.

les pèrdius corren a esbarts
pels rostos i les garrigues,
fan processons les formigues
i als basols hi van moscards.

I el baf de l'aire calent,
passant damunt les eres,
torra les altes garberes
del blat granat i retent.

les figueres fan camí
belles ombres regalades
i figues-flors clivellades,
per la frescor del camí.

Quan ve que el sol ha balcat,
entra l'embat de marina
tan xalest per qui camina
tot fatigós i suat.

Maria-Antònia Salvà

La Petxina

L'amor i son record que de la gent

i del lloc i del temps em feien lliure,

màgicament poblaven el meu viure

amb belles lluïssors d'or i d'argent

Un capaltard vingué desfent miratges,

jo els doní comiat - tot passa i mor -

i fiu engrunes mig a contracor

una petxina de llunyanes platges

Maria -Antònia Salvà

Maria Antònia Salvà

Maria Antònia Salvà

Vaig conèixer a Maria-Antònia Oliver vers la veu entusiasta d'en Jaume Fuster, el seu marit, enamorat i profund admirador de la seva obra literària, a la universitat de Barcelona en uns tallers de Llengua i literatura .
Aquesta introducció pot semblar aliena , però avui el seu nom m'ha portat a confondre'l en el de Maria -Antònia Salvà; un instant ,una espurna , un llambreig, i la inquietud ara d'estudiar i aprofundir en l'obra de Maria-Antònia Salvà.
És la màgia del nom i les paraules ,de les cadenes que s'enllacen unes a les altres , així es com funcionen les cadenes transmissió i també les cadenes del pensament que transfereixen la seva continuïtat donat-se la mà uns als altres.
Clementina Arderiu, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig,Simon de Beauvoir Maria -Antònia Salvà..."mares simbòliques" de Maria Mercè Marçal al llarg de la seva carrera literària, molts textos, moltes obres i moltes mares, amb les quals va dialogar i va aprendre, a fi de trobar el tan cercat llinatge femení.


Maria Antònia Salvà va néixer a Palma el 1869. Filla d'una família de terratinents, va passar els primers anys a les terres que la família posseïa a Llucmajor, amb les seves ties, a qui el pare l'havia confiada, ja que la mare va morir quan Maria Antònia era molt menuda. Als sis anys va tornar a Palma al costat del seu pare, que hi exercia d'advocat, i va estudiar al Col·legi de la Puresa. El contacte amb la Renaixença mallorquina i l'amistat amb la família de Miquel Costa i Llobera van potenciar la vocació literària de la noia que ja escrivia des de ben petita. Un revulsiu molt important va ser la descoberta del poema Canigó de Verdaguer, obra que se sabia de memòria i que es convertí en un joc poètic amb el seu pare. Vital i refinada, dedicà la seva vida a escriure, traduir i llegir. I a viure entre Palma i Llucmajor, a l'interior de l'illa, sobretot a La Llapassa, la possessió pairal. Allí rebia nombroses visites i escriví un epistolari molt extens i valuós amb els escriptors i intel·lectuals del seu temps. El seu contacte vital i quotidià amb la natura i el vocabulari de la ruralia, són determinants per entendre la seva poesia que inicià, a finals del segle XIX, sota el mestratge de Miquel Costa i Llobera. Justament l'any 1907 fa un viatge a Orient amb Costa Llobera, La poeta plasma les impressions rebudes sobre els llocs que visita (Atenes, Constantinoble, Patmos, Rodes, Xipre, Beirut, Haifa, Terra Santa, el Caire i Roma) en un quadern titulat Viatge a Orient, pioner en el llibres de viatges escrits per una dona, però que no es va publicar fins l'any 1998. Aviat va estrènyer l'amistat amb els joves poetes Miquel Ferrà o Josep Carner, que van esdevenir els seus amics i mentors literaris. L'any 1910 publica el primer llibre Poesies, amb pròleg de Costa i Llobera. Josep Carner va ser un gran admirador de l'obra de Maria Antònia Salvà i la va donar a conèixer a Catalunya, sobretot amb la publicació de Mireia, l'obra emblemàtica de Frederic Mistral i el felibritge occità. Segons Carner, Salvà representa, dins l'Escola Mallorquina —escola que s'inspirava en els models clàssics horacians, i van suscitar una gran admiració en la nova generació de poetes noucentistes catalans—: "l'endreç angèlic, la complaença íntima de cada cosa al seu lloc, de cada emoció dins una música avinguda i escaient". Els llibres més representatius de la poeta són Espigues en flor (1926), amb pròleg de Josep Carner, El retorn (1934), sens dubte la seva obra més important, i Lluneta del pagès (1952). Destaquen també, les traduccions de Giovanni Pascoli o Francis Jammes i, en prosa, Els promesos (1922-23), d'Alexandre Manzoni. Tot i que durant la guerra civil espanyola va simpatitzar amb el bàndol franquista, durant la postguerra va participar activament en els intents clandestins per mantenir la llengua i la literatura catalanes. La publicació de les seves obres va suscitar nombroses dificultats per superar la censura. L'any 1946 publica Llepolies i joguines, el segon llibre inèdit publicat en català a Mallorca en la immediata postguerra, i els anys següents apareixen la resta de volums d ela seva obra completa, entre els quals cal destacar el volum de proses biogràfico-literari Entre el record i l'enyorança (1955). En els darrers anys de la seva vida va rebre l'homenatge de la intel·lectualitat mallorquina, i Josep Carner li va editar l'Antologia poètica, una important mostra i actualització d ela seva obra, acabada pocs mesos abans de la mort de la poeta, ocorreguda a Llucmajor, el 29 de gener de 1958. Com ha passat amb d'altres escriptores històriques, l'obra de Maria-Antònia Salvà ha hagut de superar els prejudicis que socialment han situat la literatura escrita per dones en un segon nivell. En l'actualitat, però, és considerada un clàssic modern

Maria Mercè Marçal valora a Maria-Antonia Salvà per ser la primera poeta important de la història de la poesia catalana i per incorporar-hi una experiència femenina del món.Critica el menyspteniment de què va ser objecte després de la seva mort,malgrat els elogis que havia rebut d'escriptors com Folguera, Riba i Josep Carner,qui prologà el segon llibre Espigues en flor.

Maria -Antònia Salvà sempre fou present en els escrits de Marçal i en moltes ocasions emprà un poema seu, "D'un cactus" que li agradava entendre com una al·legoria de les dones escrptores

"D'un cactus"

Com rèptil monstruós de pell clapada,
d'entranya llefiscosa,era ajocat,
al seu racó bevent la solellada,
De sobte,sa malícia desvetllada,
enrevinclant-se va trencar el test,
Enllà de l'hort,que se'n perdés el quest,
dalt una paret sec a fou llançat,
i al cap de temps,damunt les pedres dures,
furgant per els llivanyes i juntures,
trobí el vell drac, encara aferrisat
Maria- Antonia Salvat

Aquest poema evoca la ferotge i inesperada capacitat de supervivència d'un cactus. Com sol passar amb molts dels seus poemes, darrera la descripció d'una escena de la vida o del paisatge camperols apunta, tal com deia Llompart, "un imperceptible sentit simbòlic, vagarós i tot just insinuat",que posa de manifest una mena d'al·legoria de la dona escriptora, aquella que Tillie Olsen, en un llibre memorable, va batejar de "supervivent". I en el cas de l'autora que ens ocupa, gosaria dir que és doblement supervivent. D'una banda, pel simple fet d'haver agafat la ploma, dreçant-se contra el silenci secularment assignat al sexe femení. Amb el que això tenia de "monstruós", és a dir de susceptible de ser mostrat per la seva excepcionalitat o raresa. Com el cactus, planta de desert, "rèptil monstruós de pell clapada d'entranya llefiscosa", adaptat a un entorn hostil i que "beu la solellada" en un racó fins que "sa malícia desvetllada / enrevinclant-se va esquerdar el test".
En segon lloc, Maria Antònia Salvà pot ser considerada supervivent perquè, malgrat la tradicional dificultat de transmissió de la immensa majoria d'obres femenines, amb un cert esforç, furetejant per les llibreries de vell, les lectores i els lectors potencials que s'hi interessin i tinguin prou tenacitat poden arribar fins a la seva obra.
Per això també la seva sort s'assembla a la del cactus del poema, que havent estat llançat dalt d'una paret seca ,"enllà de l'hort,que se'n perdés el quest" ,és capaç d'obri-se pas "entre les pedres dures /furgant per les llivanyes i juntures", lluitant per sobreviure

Per tu retorno